Camals Mullats. En vaig fer un article i tot.
[embed]https://www.youtube.com/watch?v=z7C6NsbQPe0[/embed]
Feia temps, moltíssim temps que no m’emocionava amb una cançó. I encara més temps amb una cançó cantada en català.
Lògicament, vaig anar a per la discografia del grup sens dubtar un sol segon. Vaig descobrir un paradís de música en valencià. Més ben dit, vaig descobrir les portes d’un paradís de música en valencià.
D’aquesta, vaig passar a Esbarzers, un tema genial, d’una “maravellositat” brutal. La línea de baix es capaç de col·locar automàticament sense necessitat d’estupefaents naturals i biològics. A més, aquesta precissament la vaig descobrir al començar 2n de Batxillerat així que cada matí m’aixecava fet merda, escoltava aquesta i dos cançons més del grup i la meva cara canviaba radicalment (cap a millor).
[embed]https://www.youtube.com/watch?v=iok4HULE4kQ[/embed]
O bé, cançons com Aire. No es pot dir una sola cosa dolenta d’aquesta. Descoberta recentment. Ska pur, senyores i senyors. I quina gralla, mare meva, quina gralla. I quines olles, quines olles. I el microdiscurs i la part d’Aleix Seguí… no hi han paraules per descriure… potser seria millor deixar-ho… en fí, com bé diu en Jaume,
ens faltaaaaaaaaaaaaaa l’aireeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee
com si ens faltara l’aire……………
[embed]https://www.youtube.com/watch?v=ej1PsTNwmhs[/embed]
Fa molt poc, estava a casa del colega pelroig, el co-protagonista de l’article, i per problemes amb el seu super smartphone, vam passar tota la seva música al meu smartphone. Així vaig descobrir la que podría competir perfectament com a millor cançó reggae de la llengüa catalana/valenciana. Que Marley s’aixequi de la seva tomba i m’assenyali com a mentider si no m’he enamorat profundament d’aquesta cançó. Es màgia pura, pura màgia. Sense més ni menys.
El Forn Dels Borratxos.
[embed]https://www.youtube.com/watch?v=qF5zA14_tJ4[/embed]
Ara entenc molt més a la gent que tenim corrent una mica més al sud. Fins llavors per a mi València es limitava a Benicàssim, pel Rototom. Des que vaig descobrir a aquest grup vaig descobrir l’esperit d’una comunitat autònoma que no estava tan lluny de nosaltres als quals ens assemblem molt.
El meu ” fanboyisme” va arribar el dia que en Jaume em va dir alguna cosa semblant a “ei, et sembla si et vens amb mi i amb uns col·legues a veure a La Gossa a les festes de La Mercè de Barcelona?”. Em va faltar temps. Tal cual.
Vaig anar amb una amiga meva, Mireia, la noia que em va fer el favor de facilitar-me les coses pel top 10 de Pink Floyd.
Ella no està acostumada a aquest estil de música i menys a que senyors pirotècnics facin del concert tot un correfoc. I en realitat jo tampoc, pero mentre jo m’ho vaig passar pipa una mica preocupat per la meva samarreta de la 20a edició del Rototom per les guspires de foc i tal, ella es va passar quasi tot el concert espantada i preocupada per les espurnes i per les olles que sortien del no res i ens separaven uns d’altres inevitablement.
El que vull dir amb tot això es que no em crec que se’ns acabi el chollo. No pot ser. En Jaume diu que es retiren perque diuen que ara són a dalt, que es quan han de retirar-se, no sigui que acabin baixant i acabin com el grup sud americà anomenat Maná. Abans molaven, ara son comercialisme pur.
- Volem deixar clar que aquesta comparació es feta pel redactor de l'article -
Em fa molta pena que es retirin però no puc fer més que agraïr-los inmensament la música que ens han regalat durant aquests 15 anys de carrera musical.
Si no els entrevisto aquestes festes de la Mercè, ja no ho podré fer, i no ho puc permetre. No se’m poden escapar.
Components de La Gossa Sorda, si llegiu aquest article, cosa de la que hi ha una mínima possibilitat, si us plau contacteu amb mi, que es molt probable que jo estigui intentant contactar amb vosaltres. Aquest blog necessita l’entrevista que us proposo.
PD: recordeu l’article de la introducció que vaig fer del grup fa un temps.
Redactor: Víctor Gallardo
Gran fan de La Gossa Sorda.