New Quintet, una mena de ‘dream-team’ del jazz capitanejat pel vibrafonista català Jordi Rossy que compta amb Peter Bernstein a la guitarra, Doug Weiss al baix, Mark Turner al saxo, i el llegendari Al Foster a la bateria. Tanmateix, malgrat que aquests músics son autèntics monstres, l’atmòsfera relaxant que generen potser no sigui realment compatible amb l’ambient obert del parc Vallparadís.
L’espectacle va comptar tant amb noves composicions del conjunt com antics temes dels seus membres. A nivell de sonorització, més enllà d’un petit acoplament inicial, no hi va haber cap problema i el volum era adeqüat a totes les distàncies. Els temes seguien l’estructura clàssica del cool jazz, amb roda de solos per acabar retornant a la melodia, i el grau de tècnica dels músics es feia notar. El fraseig improvitzat de Mark Turner encaixaba a la perfecció amb els apunts harmònics de Peter Bernstein i amb els trasllats rítmics d’Al Foster. Qui potser semblava una mica fora de lloc era Jordi Rossy, que tot i exhibir un gran domini del vibràfon semblava no trobar-se a gust improvitzant, deixant poc clara la seva funció dins el conjunt. Potser és que en conjunts d’aquestes característiques, tenint el saxòfon com a principal instrument melòdic, la guitarra i el vibràfon xoquin una mica.
[caption id="attachment_2719" align="aligncenter" width="428"]
L’escenari del Pícnic Jazz Vallparadís. Fotografia: Miquel Carol[/caption]
El concert començava a les 13:45, amb una gran massa de públic, consistent tant d’entusiastes de la música com d’audiència casual que venia a passar la tarda. Assegudes al terra podies trobar famílies senceres, amb nens petits, gossos, mantes i complets menús de dinar. L’estona passava mentre endrapavem els entrepans i cerveses que havíem comprat a les parades firals del parc, i em vaig donar compte que gairebè nosaltres, inclosos nosaltres, estava prenent massa atenció al concert. Aquest tipus de concert basat en les subtileses tècniques i en el joc simbiótic entre músic i instrument requereix d’un ambient més condensat i un major grau de concentració per a resultar fructífer. Els músics, que la nit anterior havien servit un espectacle exemplar al Jamboree, ho saben, i no es van sentir tan inspirats com ho podrien haver estat en un escenari que els fos més favorable, i és que realment només una dotzena de persones es trobaven arrambades a l’escenari escoltant amb atenció els diversos temes.
Objectivament es va tractar d’un concert fantàstic, amb alguns dels millors músics del planeta servint qualitat, però no és el concert adeqüat per a aquest tipus d’escenari. Esperem que algú d’organització se n’hagi donat compte i de cara a properes audicions portin els grups com aquests a auditoris o sales de concerts que els afavoreixin més. Els propers dies la banda continuarà fent una gira per les terres catalanes, de manera que si sou fanàtics del jazz no us podeu perdre el veure aquests genis en acció als escenaris.
