Els primers raigs de llum primaverals il·luminen els escalafons della Piazza del Oro, a Roma, que alberga una parada de bus. A escassos metres, milers de fidels es reuneixen a la Plaça de San Pietro per a celebrar el diumenge de Palma. La immersió religiosa patida per la capital de l’antic imperi és absoluta, amb centenars d’esglésies renaixentistes i barroques absolutament precioses embellint el relleu de la ciutat amb meravelloses cúpules i absis. Hi ha dues Romes: la del casc antic, que serveix com a memento d’un gloriós passat i com a centre del culte catòlic, i la nova Roma, que podria passar per qualsevol altre capital europea amb les mateixes cadenes comercials i blocs de pisos quadriculats. Per a tractar-se d’una urb que fou durant segles ‘capital del món’, dóna la impressió que la cultura romana no ha sabut adaptar-se als nous temps, arrossegant les mateixes costums socials i culinàries de sempre (tot i que, atès que el poble romà va adoptar i transportar descaradament la cultura i la religió gregues, podria argumentar-se que els primers mai han tingut una identitat pròpia per començar).
[caption id="attachment_2791" align="aligncenter" width="436"]
Fotografia: Josep Lluís Rodríguez[/caption]
El sostre daurat de l’església de Santa Maria in Aracoeli reitera la superioritat arquitectònica que posseïen, fins i tot després de l’Imperi. La gent que hi entra es santigüa amb aigua sagrada. Sembla que, després de tot, el catolicisme a l’actualitat continua tenint una força enorme. Al cap i a la fi, la Bíblia és una obra -ficcional o no- increïble, i la mescla de llum divina amb cants gregorians que es pot sentir dins la ‘casa de Déu’ ha de ser suficient per a convénçer molts. Un home barbut que recorda a Jeff Bridges recol·loca espelmes en un cilindre ple de sorra.
Des d’una alta terrassa observem les restes de l’antic fòrum romà, epicentre de la vida social, política i cultural, amb l’imponent Colosseu com a joia de la corona. El turisme i la indústria han esdevingut la llet que actualment alimenta i fa prosperar el poble romà. Sempre que la Merkel ho vulgui, és clar. La majoria no deixa de fer-se fotografies ‘selfie’ per a poder demostrar als amics que realment hi han estat, i per a intentar fer el viatge transcendental o únic a la seva manera. En el meu cas, prefereixo escriure el que veig a aquesta ronyosa llibreta, dibuixant paisatges amb paraules.
La majestuositat del Capitoli desentona amb els flaixos, els somriures hipòcrites i la intransigència d’una massa de persones que semblem haver arribat en una màquina del temps. Sec a les restes d’una columna jònica mentre observo les restes d’un fòrum que fou una vegada a la vanguardia global: el temple a Venus, la Domus Tiberiana del Pal.latí… referents tècnics i culturals avançats al seu temps, curiosament vençuts i maltractats per l’inexorable pas del temps. El clima resulta indistingible del que tenim nosaltres, però cal remarcar que el sol, tot i brillar molt, no rascava en cap moment.
[caption id="attachment_2792" align="aligncenter" width="230"]
Fotografia: Josep Lluís Rodríguez[/caption]
L’avinguda que porta cap al Colosseu es plena de música de diferents racons de món, gèneres i tons, aportant la diversitat cultural de la que -generalment- la ciutat manca. Descansem a prendre un suc amb l’endimoniat Cànon de Packelbell de fons. La família no sap sortir del ‘què txulo l’ambient, eh?’ per a definir el lloc, mentre anem llegint el què hi té a dir la guía turística de butxaca. La via romana, plena de rocs perillosos, ens condueix finalment al Colosseu, rodejat d’oliveres mediterrànies. L’Arc de Triomf de Constantí, erigit per una victòria l’any 305 aC, es manté en un estat impecable i fa reflexionar sobre altres monuments a la victòria que sí s’haurien de tombar imminentment.
La presència d’exèrcit i policia als carrers és notable, amb un furgó i un parell de soldats armats amb fusells avançats a la majoria de cantonades. Potser és que Europa continua en alerta contra ‘l’amenaça’ d’ISIS, o potser senzillament es tracta d’un estat que dóna més rellevància a l’autoritat i a l’ordre.
Resulta paradoxal veure com persones que detesten les corregudes de toros, com jo, que mai posarem un peu a una plaça, admirem el valor de les barbaritats que es feien aquí com a element de valor històric i cultural. Hem avançat gaire aquests dos mil anys? Malgrat el seu innegable mèrit arquitectònic, el Colosseu té un disseny repetitiu i monocromàtic, i el seu estat no ajuda a determinar-ne l’estructura.