status quo’ seria anomenat tirànic i dictatorial. Però la ignorància humana és encara més poderosa, i rius de persones s’uneixen per a admirar a una institució retrògrada, assassina, homòfoba, autoritària i ancorada al passat, per molt que el Papa Francesc vagi de modernet en un intent de rentar-ne la imatge. Més soldats vigilen les cues per a l’entrada als museus vaticans, i la situació no sembla sorprendre a ningú. El tiquet del museu porta inscrita una pintura on apareix Sòcrates. Comencem la visita amb una exposició egípcia fantàstica, i un corredor amb centenars d’escultures grecoromanes. Llença molt enrere pensar que totes les obres de la col·lecció son propietat privada espoliada històricament. Somio amb el dia en què tot això sigui degudament expropiat. El major handicap de la visita son les marees humanes que inunden els passadissos del museu, dificultant la visualització de les obres. La organització interna turística del Vaticà és nefasta, i aixó provoca que la visita als museus consisteixi en formar fileres de formiguetes que passen d’una sala a una altra sense brindar atenció a les obres, saturant les estances i fent la experiència molt incòmoda. La Capella Sixtina, malgrat la potència artística dels mosaics del sostre, no aconsegueix generar una impressió forta en mi degut, un cop més, a la saturació de gent. Els guardes no deixen que ens seiem a les escales de la capella per a apreciar els mosaics. L’església de San Pietro, per la seva part, esdevé amb facilitat una de les obres arquitectòniques més impressionants que he presenciat mai, amb una cúpula de més de 130 metres d’alçada. Sortim del caríssim parc d’atraccions que és el Vaticà per a submergir-nos a una nova Roma: la del barri de Trastevere. Tot i que també és una zona relativament turística, a aquesta zona de la ciutat es respira un aire més bohemi, més proper al dels tranquils pobles de l’Empordà. Altres llengües que escoltàvem diàriament desapareixen, deixant pas a un ambient més italià que no dona la sensació de pertànyer a una capital europea. Als carrers de la ciutat hi habita un excés de venedors. Siguin ambulants o pertanyents a un comerç proper, dóna la sensació que cada cinc metres hi ha algú que intenta vendre’t alguna cosa: des de becaris de les grans cadenes a autèntics artesans amb creacions úniques, com una anciana de Trastevere a la que compro un moneder molt original en forma de mussol per a la meva germana. I arriba el dia de la tornada: dediquem el matí al passeig relaxat per altres zones de Roma, a la recerca de souvenirs per a la família. Café per als avis, imants per als pares… el típic. Ens aturem per fer una visita a la Cripta dei Cappuccini -8 euros d’entrada per a 20 minuts d’estada-, on hi ha grans construccions amb ossos humans, tant d’adults com de nadons. A alguns cossos encara romanen restes de les pells, i recordo la cèlebre escena de ‘El jovencito Frankenstein’ on hi apareixen diferents cranis morts fa X temps. Dinem a una pizzeria molt acollidora al costat d’un mercat. La cambrera, molt simpàtica, és de Sevilla. Aquesta cambrera ens adverteix que podríem tenir problemes per a tornar degut a l’atemptat gihadista de feia unes hores a Brussel·les. Afortunadament, a l’aeroport de Roma no hi trobem un grau de seguretat ni controls per sobre del normal. Un cop a Barcelona sí podem veure diversos soldats, i Ryanair demostra un cop més la seva incompetència al deixar la maleta que feia servir me mare, prestada, feta un nyap. I això ha estat la visita familiar a la capital italiana durant la Setmana Santa. Probablement no es tracti del millor moment per a fer turisme a Roma, però el xoc entre la tradició antiga i les corrents globalitzades resulta molt interessant. Roma és un bon racó de món per a visitar.
