Si una paraula fos l’encarregada de resumir la concentració ciutadana que s’ha produït dimecres 30 de Març a Plaça Catalunya amb motiu de suport als refugiats, potser seria soroll, rialles, fotògrafs i cartró barat. També ho seria la falta de puntualitat per part dels assistents, ja que a les 8 de la tarda –hora d’inici de la concentració- semblava que hi havia més càmeres de televisió y foto-periodistes que no pas manifestants.
Però això ha canviat radicalment a mesura que passaven les hores, i és que ha sigut realment grossa la cara de sorpresa amb la que els periodistes miraven al seu voltant sense creure com la plaça s’havia aglutinat de gent de manera tant sobtada. Les poques voluntàries que repartien globus blancs amb un gran somriure als pocs assistents inicials han vist, de manera inesperada, com es girava la seva feina de distribució.
Un públic molt divers ha assistit a la crida per la dignitat de les més de 400.000 persones atrapades a les fronteres d’Europa Oriental. Cares joves –moltes amb cigarretes i ampolles de Xiveca- han sigut ben presents a la mobilització, així com nens petits a les espatlles dels seus pares i gent gran que ha fet el que ha pogut per veure entre tanta alta joventut.
Entre xerrameca, crits, xiulets i cassolades, un primer activista ha fet esforços per parlar amb el megàfon, fent referència a la il·legalitat de les accions de les institucions europees amb el drama dels refugiats apel·lant al Dret Internacional Humanitari –Convenis de Ginebra- i a la Declaració Universal dels Drets Humans. ‘’No representem a ningú, som gent del carrer, això s’ha fet amb boli, cartró i moltes ganes’’ ha declarat entre tant rebombori.
Al centre de la Plaça, una mare amb un altaveu, envoltada per càmeres televisives i un mar d’objectius de fotògrafs que, com si fos el President del Govern o un jugador del Barça, l’han aïllat pràcticament del món. Es diu Patricia, i és membre de la família que ha organitzat la crida pels refugiats.
Sí, ho ha fet una família i no una institució o organització no governamental. ‘’No va de banderes, ni de sigles, ni d’institucions, va d’éssers humans’’ ha cridat al centre de la plaça. ‘’L’objectiu es crear una massa de gent crítica i autosuficient per eradicar tant odi, alimentat per manipulacions, diners i rebuig’’. El discurs de Patricia Martorell (organitzadora), s’ha vist sovint alterat pels crist d’una bona part del jovent que, desconeixent la força de les seves pròpies veus, han realitzat càntics com: ‘’Cap persona és il·legal’’ o ‘’la Unió Europea no ens representa’’.
[caption id="attachment_2917" align="aligncenter" width="432"] Patricia Martorell al centre de la concentració (Andreu Tarrés)[/caption]Però tot i el discurs motivador que animava a seguir lluitant contra unes institucions que han perdut els valors de la igualtat, la llibertat i la justícia, els moments més àlgids s’han viscut quan un sirià ha agafat el micròfon –a lliure disposició dels manifestants- i ha donat les gràcies pels esforços de tota la massa reunida amb pancartes reivindicatives sobre l’obertura de fronteres. Una dona gran, amb un gran coratge per enfrontar-se al gran soroll provocat pels joves, amb el micròfon a la mà, recorda la similitud del moviment migratori actual amb els refugiats de guerra espanyols de l’any 39. Un home fa la crida a l’amor, un altre reclama la persecució als banquers, acte seguit, una veu del micròfon demana fer un ‘exercici humà’ (mirar a la persona de la dreta i de l’esquerra), ‘’ell podria ser un immigrant?’’. Un home amb accent d’Europa de l’Est clama que ell és un immigrant econòmic.
[caption id="attachment_2918" align="aligncenter" width="399"] Una manifestant recorda els exiliats espanyols de la Guerra Civil (Andreu Tarrés)[/caption]A la meva esquena una dona d’avançada edat li pregunta a la seva amiga un ‘com vas’ i aquesta li respon que l’única cosa que la manté desperta és la veu del micròfon. L’edat no perdona. Finalment, una voluntària d’un grup de joves que marxaran cap a Idomeni agafa el micròfon. Es comencen a repartir, subtilment, papers de color taronja i bolígrafs que, a conseqüència de la gran massa de gent, van passant de mà en mà. ‘’La cosa és que escriviu una carta a un refugiat, li poseu el vostre número de telèfon i la vostra adreça per saber que poden contar amb vosaltres en quant arribin a Barcelona, nosaltres mateixos les repartirem en persona’’. Havent sentit les instruccions, una allau de mans reclamen els bolígrafs.
Mentrestant, els turistes fotografien emocionats les fonts de la Plaça Catalunya amb curiositat però alguns també amb indiferència miren de lluny una concentració que potser no ha entès de puntualitat ni tampoc d’edat, però sí que ho ha fet d’humanitat.