23 de març. Un matí molt lluminós al Raval, seu d’oficines d’UGT Catalunya, on em cito amb Álvarez, el seu veterà dirigent. Amb aquesta entrevista es busca conéixer millor el funcionament del sindicat i també indagar en els posicionaments ideològics d’una persona que acaba de convertir-se en una figura de gran rellevància a tot l’estat. Conversem als sofàs del despatx que acaba d’abandonar després de 26 anys.
-Pablo Iglesias Posse va fundar l’UGT l’any 1888, en conjunció amb el Partido Socialista Obrero Español. Com valora l’evolució de la seva base ideològica del marxisme cap a la socialdemocràcia? Considera que el sindicat té prou independència del partit polític, tant ideològica com d’acció?
-A l’època en què es van fundar UGT i el Partit Socialista, formaven part del moviment obrer que s’estava organitzant, que posteriorment es va trencar amb més tendències ideològiques, com el comunisme, el socialisme i l’anarquisme. Des de llavors ha plogut molt, i hem viscut una evolució lògica. No és menys marxista un socialdemòcrata que un leninista. Respecte a la independència amb el Partit Socialista: quan van néixer, totes dues (organitzacions) es necessitaven per al benestar del moviment obrer. Ara que portem gairebé quaranta anys de democràcia (si és que d’això se’n pot dir democràcia) el raonable és que la situació hagi evolucionat, ja que sovint no hem estat d’acord amb el que (els socialistes) han fet al govern. Penso que el sindicat necessita absoluta autonomia.
-Creu que les vagues tenen suficient pes a l’hora d’aturar mesures que atempten contra els drets dels treballadors i la ciutadania? És possible assolir un major poder sindical amb l’actual sistema polític i econòmic?
-Les vagues eren, són, i seran. La vaga és un instrument absolutament irrenunciable. És un debat generalment protagonitzat per aquell a qui no l’hi agrada que es facin vagues. En els últims temps ha sortit alguna gent que creu que les vagues són inútils. El que hauríem de veure és què passaria si no haguéssim fet vagues, prendre perspectiva de tot allò que hem aconseguit tirar enrere. De tota manera jo crec que hem de combinar la vaga amb d’altres elements de pressió.
-En els seus 26 anys de lideratge a UGT Catalunya, quines han estat les fites i canvis més importants promoguts pel sindicat, des del seu punt de vista?
-El món ha canviat molt en aquests anys. Des del punt de vista intern de la UGT hem passat de representar a poc més del 15% dels treballadors a representar-ne prop del 40% en aquests moments. Hem assolit algunes fites reivindicatives històriques. Per exemple, amb les empreses de treball temporal. Quan es van implantar, les ETT tenien un conveni propi molt baix i els treballadors oficials d’una empresa veien rebentats els seus salaris per la gent que arribava amb contractes temporals. Ara continuen sent un problema (les ETT), però han de respectar les condicions dels treballadors de l’empresa usuària. També hem instaurat el diàleg social des del Tribunal Laboral de Catalunya, que no existia, i que exerceix la funció de moderador i àrbitre a les relacions laborals, un exemple en què s’han emmiratllat la multitud (de tribunals laborals) que s’han instaurat arreu d’Espanya.
-Acaba de ser triat Secretari General d’UGT a l’àmbit estatal, substituint Cándido Méndez. La seva lluita els propers quatre anys serà contra els escàndols de corrupció, les dificultats econòmiques i el desprestigi sindical dels darrers anys. Podria designar breument el full de ruta amb què té previst aplacar aquests incidents?
-En qüestions de caeàcter econòmic, quan hi hagi una persona implicada, l’apartarem. Segurament a vegades cometrem una injustícia, però l’apartarem perquè la societat ens ho exigeix. Però nosaltres no apartarem a les persones que estiguin imputades per participar en una vaga, i a més els hi donarem tota la cobertura política i jurídica. Volem modernitzar la gestió administrativa del sindicat. Farem un codi de compatibilitats per a conéixer les ocupacions que tingui la gent que vulgui entrar a un lloc de responsabilitat a UGT. D’aquesta manera, quan una persona intenti accedir al consell d’administració sabrem per què hi va, quins interessos defensarà, i si hi ha dietes haurà de deixar el sindicat. Aquesta manca de transparència nostra l’han aprofitat els poderosos per a debilitar els sindicats. I la gent ha de ser conscient que el seu objectiu és acabar amb les organitzacions sindicals. Minar la confiança dels treballadors cap als sindicats. Perquè ells saben perfectament molts avenços que hem aconseguit són conquestes dels sindicats. El sindicat no ha caigut per una raó que els que hi són poc propers desconeixen. El sindicat ni sóc jo, ni son les persones que apareixen als quadres d’aquest despatx. Els sindicats són els delegats que tenim a les empreses. Els delegats que tenim a les empreses són la millor gent d’aquest país. La gent no ha perdut la confiança en ells. Per tant, la confiança de les empreses la mantenim, i el que hem de fer és que aquests delegats, quan hagin d’anar a esmorzar amb els companys, puguin parlar de les propostes que els hi fan els sindicats i no del que passa amb els eres o els problemes de la formació professional. No serà fàcil, perquè els poderosos ja intentaran minar-nos, però ens hi deixarem la vida.
[caption id="attachment_3000" align="aligncenter" width="535"]
Prosseguim la conversa mentre centrem la lent en temes de caire més generalista, però no menys importants.[/caption]
-Abandono el vostè, com m’ha demanat. Durant molts anys has defensat el dret a decidir a Catalunya, contra el que pensaven molts companys teus. Penses mantenir i estendre aquest pensament al sindicat estatal, o comptes amb un suport molt reduït en aquesta qüestió?
-Jo no penso estendre’l enlloc, no sóc un ambaixador de Catalunya. Ara, jo no penso renunciar al dret a decidir. És una postura de caràcter individual, col·lectiva en el cas de l’UGT de Catalunya i s’ha trencar la idea de que el dret a decidir és equivalent a la independència. El que hem d’entendre tots és que quan un poble parla, no hi ha cap tribunal que el pugui esmenar quan del que parla és del seu futur. Una persona que en aquests moments no estigui patint i buscant ponts perquè Catalunya tingui un encaix a Espanya no pot dir que és espanyol. Qualsevol persona raonable entén que aquest conflicte s’ha de solucionar a una taula, negociant i acordant.
-Actualment és comú que les classes populars confonguin esquerres amb dretes a l’hora d’acudir a les urnes. Com resumiria vostè, a grans trets, les diferències entre ambdós plantejaments polítics des dels interessos de la classe treballadora majoritària?
-Fa anys, després d’unes eleccions, a l’oficina hi havia companys a les oficines de l’antiga fàbrica de la Maquinista que estaven brindant perquè havia guanyat la dreta. I el meu company els va dir: ‘‘Ostres, esteu molt contents perquè han guanyat els vostres. Jo no hi entenc massa, però si el president de la patronal està molt content, vol dir que jo no puc estar molt content.’’ Sempre que guanyen les dretes, el capital té més oportunitats d’escanyar-nos, i la riquesa cau en mans de menys. Encara que a vegades ens sembli que les esquerres fan poc, sempre és més positiu per a les classes populars que guanyin les esquerres, que sempre tindran una tendència a repartir més la riquesa. Jo crec que un treballador, feta la suma, la resta i la divisió, té més suport si guanyen les esquerres.
-Com a representant de milions de treballadors, què consideres que és preferible per al poble: una repetició dels comicis, o un pacte d’esquerres que que inclogui diverses forces polítiques?
-Jo crec que el que interessa és que es posin a treballar i que es deixin de tonterïes. Hi ha una majoria que ha assolit uns compromisos, i aquests compromisos es poden sumar. I si no sumen, és perquè estan pensant en altres coses. El què necessita el país és un govern amb polítiques d’esquerres que derogui la reforma laboral, que posi en marxa polítiques socials.
-Per acabar; què diries a les noves generacions per convèncer-los de la importància de la lluita sindical?
-(sospira) Bàsicament, si tenen avis, que els preguntin d’on venim, perquè tenim mala memòria. Ningú no ens ha regalat ni ens regalarà res. Per a mantenir i conquerir, s’han de comprometre, modernitzant les velles estructures i adaptant-les a les seves necessitats. Podem fer-ho per solidaritat amb l’ésser humà. Podem fer-ho perquè ens hauria de caure la cara de vergonya en veure les coses que passen dia a dia. Però també ho podem fer pensant en nosaltres i en els nostres fills, perquè ningú no ens garanteix que demà no ens passi res a nosaltres. Per tant, des d’aquest punt de vista, jo crec que el sindicalisme és un exercici de solidaritat.
