Sembla ser que aquests últims anys el periodisme d’investigació ha sigut el principal protagonista tant a la gran pantalla com a les televisions –amb les recents filtracions dels Papers de Panamà-. Montserrat Quesada és una catedràtica del Departament de Comunicació de la UPF i periodista veterana especialitzada en el periodisme d’investigació que, amb més de dues dècades d’experiència, observa la creació de mitjans alternatius en una societat on el periodisme de rigor ha estat prescindit pels grans mitjans on empra la política de ‘qui paga mana’.
P. Aquest any la pel·lícula guardonada a l’Oscar ha sigut Spotlight, pel·lícula que mostra una investigació periodística de la vella escola als Estats Units, país on la premsa destaca pels seus investigadors periodístics, té una gran tradició…
R. Va néixer allà.
P. Però això va ser fa quasi 15 anys i moltes coses han canviat en el món de la comunicació i sobretot del periodisme. La crisi econòmica i l’era digital han provocat un canvi en el model de negoci dels grans mitjans, sobretot als diaris de la premsa escrita per poder adaptar-se als temps de canvi que viu el periodisme actual. De quina manera viuen aquest canvi el periodisme d’investigació els mitjans catalans?
R. El periodisme d’investigació, igual que tots els tipus de periodisme, va entrar en depressió amb la crisi econòmica. Amb la crisi s’ha prescindit de molts periodistes veterans perquè no es podien pagar, així que també s’ha prescindit del periodisme d’investigació. Des de fa una dècada que el periodisme d’investigació a Catalunya se’n fa molt poc, igual que a Espanya. Ara bé, aquí s’ha produït un canvi fonamental: La revolució digital. Això permet el descobriment d’una eina que és el Periodisme de Dades. Però què faig amb milions de dades? Com les interpreto? Com les analitzo? Necessito un informàtic? A qui necessito? Bé, el Periodisme de Dades et proporciona eines digitals molt adaptades per qualsevol camp periodístic classificable en un Excel. Els Papers de Panamà que van sortir la setmana passada és periodisme d’investigació treballat amb Periodisme de Dades.
P. Però la quantitat d’informació que trobem a Internet, alguns la consideren com ‘La censura 2.0’ perquè estem molt saturats d’informació. Aquesta nova era digital no dificulta la tasca periodística en l’àmbit de la verificació?
R. Tu com a periodista professional ja descartes tot un munt d’informacions que saps no tenen interès o no pots contrastar de cap manera, o que directament són falses. La dificultat de contrastar-les és la mateixa que hi havia abans de la era digital. Hi has de dedicar temps, però es pot contrastar perfectament.
P. En el món d’avui dia on els mitjans tenen una vinculació molt propera amb la política, la publicitat i els empresaris, quin consideres que és el grau real de llibertat d’un periodista d’investigació a Espanya o Catalunya?
R. A Espanya cap. Catalunya té una mica més però no gaire. Per exemple, tu pots publicar com a freelance i pots vendre un bon reportatge a l’Ara que te’l publicarà sempre que les conclusions del teu reportatge estiguin en la seva línia editorial i no en la contrària. El periodisme d’investigació hauria de ser totalment lliure. Per què? Perquè el mateix periodista avui et denunciarà a tu, que estàs pel procés, i demà denunciarà al altre que és del PP. La seva feina no està condicionada per una ideologia. Això les empreses periodístiques ho entenen però no ho accepten. És un negoci molt estrany perquè és una entitat privada que busca el guany econòmic, com totes, però alhora té una funció de servei públic. Arriba un moment que el servei públic topa amb els interessos privats i si ha de caure un accionista principal que caigui. Però això una empresa no t’ho tolerarà mai.
P. Podríem dir que en l’àmbit televisiu hi ha més dificultat en fer periodisme d’investigació rigorós?
R. Sí, però també per una altre qüestió. No només pel tema de llibertat de si et deixen o no publicar les coses, sinó també per un altre motiu. Fer periodisme d’investigació amb una càmera és molt més difícil. A televisió si no tens imatge no tens res. Per contrastar una dada a televisió tu has d’oferir imatges que demostrin que la dada és certa. En canvi, si tu treballes per premsa o un mitjà digital tu ets un anònim. Tu pots estar allà plantat, observar una cosa, però com que no portes res que t’identifiqui com a periodista ningú es fixa amb tu. Ara, si tu vas amb una càmera tothom t’està mirant, tothom sap que ets periodista amb la qual cosa la gent s’amaga molt més. És molt més difícil contrastar la informació
P. Avui mateix s’està discutint a Estrasburg una ‘llei candau’ que blindarà a les empreses i castigarà amb presó als periodistes d’investigació que publiquin documents, tal com passa als EE.UU, Xina i Japó. Podem ser positius amb aquest panorama?
R. Només cal veure ara mateix el problema dels refugiats. Pertanyem a una Unió Europea que fa una normativa que només beneficia al gran capital, no als europeus, Penalitzaran a qualsevol que vagui en contra de les grans finances, al preu que sigui, si amb això s’han de carregar el dret a la informació i la llibertat d’expressió, s’ho carregaran tot. Què ens ha passat? Doncs que hem anat cap al Neocapitalisme. Aquí l’únic que interessa és que no hi hagi dèficit, que les economies vaguin creixent, anem fent peles, ens anem fent rics.
P. Davant d’aquesta manca de llibertat, creus que és hora de donar pas a mitjans alternatius que tracten exclusivament el periodisme d’investigació com per exemple El Crític, Mèdia.Cat o fins i tot a periodistes freelance?
R. Ara mateix, El Crític és el millor diari de Catalunya seguit molt a prop de l’Ara. És un bon moment per apostar i jugar fort amb un mitjà alternatiu. Per mi el problema és que per sobre d’aquest objectiu s’imposa una ideologia, que és el que li passa a l’Ara. Amb aquesta ideologia deixem fora de joc molts sectors socials que no estan per aquesta història. A més a més, la paraula ‘alternativa’ ens pot enganyar perquè potser ens fa pensar en una cosa petita, reduïda, que s’ho mira poca gent. Per mi el periodisme alternatiu és el que no respon a les normes establertes. Si tu treballes amb qualitat tothom et voldrà llegir.
P. És possible una regeneració dels mitjans convencionals?
R. Podem regenerar els mitjans però per fer-ho cal un canvi de generacions en les direccions. Mentre tu trobis mitjans de comunicació directors dels quals tinguin més de cinquanta anys, aquí no hi ha renovació possible, és un tema biològic. El temps va passant i la gent es jubila, si col·loques caps de direcció de 30 o 40 anys la cosa canvia. A la que canviem la mentalitat de qui mana, canvia tot.
P. Creus que s’està substituint el bon periodisme per un periodisme d’aparador, és a dir, amb una manca de capacitat d’anàlisi i reflexió?
R. Es fa molt periodisme de declaracions oficials, que per a mi no tenen cap interès, perquè òbviament defensaran les seves institucions. També es veritat que vivim una època on el periodisme de declaracions s’ha barrejat amb l’info-entreteniment.
P. Tu defensaves que la premsa local podria ser decisiva a l’hora d’influir en el ciutadà gràcies al periodisme d’investigació, ja que realment és decisiu a l’hora de denunciar coses en l’àmbit de la vida quotidiana. Segueix veient viable aquesta simbiosi entre periodisme d’investigació i premsa local després de la crisi?
R. En l’àmbit local hi ha molt a investigar. A més a més, que sigui d’àmbit local facilita molt la feina perquè tu ja coneixes l’entorn. És la manera més fàcil de fer investigació. Un cop publicat el reportatge, pot tenir molt d’interès en l’audiència. S’ha d’apostar pel periodisme d’investigació en la premsa local, però s’han de posar diners i en època de crisi no n’hi ha.