L’any 1527, les costes catalanes eren l’objectiu perfecte de bandes pirates algerians i tunisencs que realitzaven atacs i saquejos a petita escala pels pobles mediterranis. 500 anys després, diverses associacions culturals de Badalona recreen, anualment, aquests saquejos i petites batalles, això sí, amb tons més alegres. L’espectacle es realitza a mitjans del mes d’abril, en plena Fira Medieval –també organitzada per més d’una seixantena d’associacions locals-.
La imatge d’una solitària balandra flotant a les costes de Badalona crida l’atenció dels veïns que com si fos un dia d’agost, s’estiren a la platja a prendre el sol. Aquells que volen fotografiar el vaixell de fusta –d’una grandària moderada- es veuen obligats a tocar l’aigua amb els peus, ja que les tovalloles, els banyadors i les butaques de plàstic malmeten una imatge d’una escena que es podria traslladar al segle XVI. El vaixell és propietat de l’Ajuntament de Badalona i aquest el cedeix per activitats d’àmbit cultural.
Al Front Marítim, unes canyes clavades a la sorra formen un embut envoltat per tota una multitud expectant. A primera fila s’hi troba la canalla, disfressada d’època que espera una gran batalla, mentre que els pares, a la rereguarda, fotografien la escenografia com si es tractés de l’escena d’un crim. L’assalt comença 20 minuts tard, els pirates també assalten els horaris establerts.
‘‘Aquesta fira la fem cada any i és sempre la mateixa –diu Pedro Fernández, l’organitzador-, també hi havia una batalla naval, però aquest any no s’ha pogut fer per falta de pressupost’’.
Els Bufons del Toc marquen el ritme del combat amb la tabalada -ritmes incessants de tambors i xiulets-. Segons en Soren, un jove membre de la banda, solen realitzar aquests espectacles durant esdeveniments culturals cada cap de setmana, però al Maig la seva activitat s’intensifica.
Al capdavant dels pirates, hi ha en Barba Blanca, un dels màxims oficials. No obstant, la seva tasca no és una altra que caminar borratxo per la platja espantant els nens més propers amb una ampolla de rom. Té un aspecte similar a la d’un rodamón, amb una barba blanca –real- molt bruta, dents groguenques i una tira que li tapa l’ull esquerre. Serà empresonat a una gàbia feta de canyes pels actors més menuts. La gàbia és dipositada a un carro arrossegat per un ruc.
Carles Muntet és l’hipotètic pagès que amb un barret de palla i un sac de patates com a peça de roba principal, guia el burro pel passeig marítim. Les seves ulleres rodones i peculiar barba creen similituds amb un amish. Forma part d’una empresa propietària de 12 burros dedicada a les accions culturals –normalment de cap de setmana-. Vol arribar a Can Canyadó, històrica masia de la ciutat de Badalona.
Pedro Fernández, presideix l’associació Festa Medieval Sant Jordi. Amb una veu d’innocència infantil explica que tot i la victòria dels badalonins a la platja, els pirates atacaran la Masia. Tot acabarà el dia següent amb un duel entre Arxidiable –el capità pirata- i un cavaller de Badalona.
‘’Els atacs pirates eren una realitat al segle XVI. Tothom parla dels romans i ningú dels medievals, intentem reivindicar aquella societat amb tons festius aprofitant instal·lacions històriques com la masia’’, manifesta en Pedro.
Durant el trajecte, en Barba Blanca senyala al cronista amb to amenaçador des del interior de la gàbia mòbil. Es coneixen del poble en el que viuen, al Vallès Oriental, pura coincidència.
En Pedro Alba és veí de Bigues i Riells i amb les mans lligades saluda al cronista a través dels barrots vegetals. ‘’Jo abans vivia a Badalona –explica-, i encara formo part de l’associació teatral de la ciutat. És el tercer any que interpreto a Barba Blanca, personatge que he creat jo mateix’’.
La Núria –d’edat molt veterana- passeja entre la multitud amb un vestit de damisel·la de color carmesí. A la noblesa l’acompanya una nena –jove princesa- i un nen –galant cavaller-. La Núria és membre del grup de danses medievals i col·labora amb els geganters de Badalona, que segueixen la marxa dels tamborers. ‘’No és la meva primera vegada –diu amb un somriure orgullós-, jo porto molts anys d’actuació’’. Els vestits són de fabricació pròpia i els assajos ocupen moltes hores a la setmana tot i actuar en aquests espectacles totalment gratuïts.
A Can Canyadó
L’Ivan va disfressat de bufó, es troba a La Bufona Llaminera, una tenda de campanya on es venen tot tipus de dolços. L’Ivan, com la majoria de venedors de la fira, és comerciant ambulant: ‘’Guanyem el just per seguir tirant’’.
La Maria ofereix gratuïtament petits trossos de pa artesanal al Forn de la Patata. El seu company, en Rudolf, té una gran semblança als cantants de carrer. ‘’Jo vaig guanyar un concurs fotogràfic al Marroc’’, presumeix el venedor.
En la dolça descoordinació infantil, els nens ballen improvisant tot tipus de balls envoltats per una massa de gent. Quan el sol es pongui, començaran els espectacles pirotècnics i les danses dels diables.
‘’Tenint a Badalona els recursos volem donar més veu a aquest ambient’’, recorda l’organitzador.
Davant d’una masia en flames, una nena vestida de fada juga amb una pistola de bombolles. Sense donar importància a la circumstància, està immersa en el seu propi món de fantasia, igual que tots aquells que una vegada a l’any creen tot aquest ambient del no res.
Per cert, el duel final el guanyaran els badalonins.