La nova comunitat Segons fonts expertes, el gihadisme instrumentalitza el Islam per crear una ‘’identitat compartida’’. Així, els individus es senten acceptats, escollits i membres essencials d’un objectiu que va més enllà que ells mateixos. El primer combatent català, en Tarek, que va marxar a Síria l’any 2012 i encara s’hi troba lluitant, comentava que volia formar part de la Sunna, la comunitat islàmica del sunnisme i instaurar el bé en el món lluitant contra els infidels. Però si la identitat d’aquesta nova comunitat es troba en perill, entra en joc la despersonalització. Xavier Serrano ho detalla: ‘’És sentir una vinculació amb la comunitat, el que està fent l’individu no és un acte individual, sinó que forma part de tota la comunitat’’. Jordán precisa: ‘’S’arriba a una pèrdua de la identitat individual’’. Aquesta despersonalització es basa també en la creació de ‘nosaltres’ (la comunitat islàmica) contra ‘ells’ (occident). Es tracta d’un element racionalitzador que empra l’ésser humà per naturalesa. ‘’Intentem quadrar de forma racional alguns comportaments que no tenen res de racional. Jo actuo així perquè els altres m’han fet actuar d’aquesta manera’’, exemplifica Enric Pol. L’ historiador Xavier Díaz, opina en un article de nació digital, que aquest ‘replegament interior’ es un relat victimista el qual sol responsabilitzar els ‘altres’ de tots els mals i per tant justificar així, l’acció armada. L’eterna venjança contra Occident Les intervencions militars contra la població civil musulmana provoquen sentiments particulars d’humiliació i rebel·lió per aquells que comparteixen la identitat islàmica. Tal són els exemples com la intervenció militar a Afganistan, Iraq o bé la situació de Palestina. ‘’Es tracta de la mateixa interpretació particular i bèl·lica que fan els gihadistes arreu del món. Converteixen l’obligació de defensar tot musulmà si és atacat en un pretext per cometre accions violentes contra qualsevol país’’, exposa la periodista. Els objectius essencials per prevenir la radicalització de joves europeus és tornar en contra els mecanismes de socialització des d’on transmeten els seus valors. D’aquesta manera, el paper de la comunitat musulmana per condemnar atacs terroristes i polítiques d’actuació gihadistes és essencial per contrarestar la seva expansió. Estats com el Regne Unit o Holanda porten a terme actualment polítiques de prevenció i reinserció social de combatents tornats del front. En els dos països, hi ha un destacat protagonisme a nivell local per les consideracions governamentals sobre l’element de proximitat dels municipis respecte els casos de conversió extremista. Els treballadors socials, mestres i policies locals així com funcionaris dels ajuntaments i psicòlegs tenen una importància clau en aquestes fases. A més a més, també es realitzen debats per promoure el intercanvi de punts de vista així com consells per ajudar als joves a introduir-se al mercat laboral i denunciar esdeveniments discriminatoris. Segons un article del 3 de Març de ‘La Vanguardia’, França s’estaria plantejant la possibilitat de crear institucions de reintegració. Aquesta reintegració, es limitaria però, als que no han comès crims de sang. L’observació de les xarxes socials de combatents és crucial per saber si un combatent ha assassinat mentre es trobava en zona de conflicte. ‘’En el cas de l’estat espanyol, no hi ha estratègies de prevenció ja que no gaires combatents han tornat de Síria’’, observa Anna Teixidor. Però els experts declaren que en un futur proper tots aquells combatents que no han mort, tornaran a Espanya. En el cas de Catalunya, la comunitat musulmana no vol iniciar plans de prevenció, ja que creu que el que defensen els grups gihadistes no forma part del Islam. Podem ser positius? En Xavier Serrano ho té clar: ‘’Malauradament vivim en una societat que no es pren en serio el tema de la desigualtat i l’exclusió social’’, opina. No obstant, el psicòleg apunta a una estratègia que s’hauria de seguir: ‘’Ens hauríem de fixar en aquelles comunitats que tenen tots els papers per a la radicalització però que no s’arriba a dur a terme’’. D’aquesta manera, amb un anàlisi exhaustiu en diversos camps –psicologia, sociologia, antropologia i periodisme així com elements de geo-estratègia- es podria veure els mecanismes naturals d’una societat que evita que els seus joves marxin a combatre el gihad i crear així ‘una vacuna sociològica’. Les incògnites són moltes i les polítiques de prevenció, reintegració i el coneixement sobre l’entramat de la radicalització gihadista encara poden tardar anys en arribar a una conclusió. Però tots els experts es posen d’acord en una cosa. La radicalització gihadista és fruit d’un fort sentiment d’exclusió social i una greu crisi d’identitat que, amb l’augment de les forces d’extrema dreta als països europeus, les polítiques de desigualtat així com les polítiques intervencionistes d’Occident, es veuen exponencialment augmentades.
