Introducció: Tot i res Estem entrant a una era molt incerta per a la humanitat: Les relacions geopolítiques entre països estan prenent rumbs perillosos. L’extrema dreta, imbuïda d’odi, xenofòbia i d’un ‘’populisme’’ que els mitjans no semblen treure’s mai de la boca, està agafant molta força gràcies a una societat descontenta amb la globalització i més interessada en la idea de canvi que en propostes polítiques específiques. I tot mentre el canvi climàtic continua apropant-se a un punt de no retorn. Per desgràcia, el periodisme està mostrant una incapacitat enorme a l’hora de respondre davant aquest panorama. Els mass media informen d’allò que passa, però no inciten a la reflexió, generant amb el bombardeig mediàtic (exemple: corrupció a Espanya) una actitud passiva a la societat, que passa de l’escandalització a la indiferència -Teoria de l’absència de conseqüències-. L’actual hegemonia d’Internet a la comunicació està contribuint en gran mesura a aquest fenomen, amb un contingut molt més personalitzat i adaptat a l’usuari. Aquest fet, que pot ser vist com a un augment de les llibertats individuals, és de fet un mètode per separar-nos: els comunicadors busquen un nínxol de mercat que els sigui rentable i els usuaris busquen ser informats des del seu punt de vista. Estem arribant a un punt en què les creences personals i emocionals estan prenent més pes als mitjans de comunicació que els fets o l’estat de l’opinió pública: per això es diu que la paraula de l’any és postveritat. Reforçant aquest argument, veiem com a les xarxes socials els comptes personals de personalitats notòries (esportistes, polítics) són capaços d’aconseguir major repercussió que els grans mitjans, posant en risc el paper dels periodistes com a intermediaris. L’usuari pot acudir directament a les paraules dels protagonistes sense filtre informatiu, i amb una mica de sort, interactuar amb ells. De la mateixa manera que parlem del concepte ‘periodista com a xarxa social’, podem parlar del rol informatiu (no necessàriament periodístic) que aquests actors socials poden assumir a les xarxes, sent evidentment fonts úniques no contrastades, verticalitzant de nou el procès comunicatiu. Un cas recent i molt notori d’aquest fenomen el veiem amb el ‘Youtuber’ PewDiePie -creador de contingut còmic i relacionat amb els videojocs- que va prometre, per diferències amb l’empresa Google, que eliminaria el seu canal en arribar als 50 milions de subscriptors (més seguiment i repercussió que la majoria dels mitjans). L’eco informatiu ha estat molt potent però finalment es tractava d’una broma, demostrant com els mass media actualment es llencen a per aquelles bombes informatives que poden ser populars sense contrastar ni comprovar res. On abans els protagonistes buscaven als mitjans per a obtenir difusió, avui dia els mitjans intenten aprofitar l’èxit i la difusió que aquestes personalitats obtenen per sí soles. Davant aquesta situació, els mitjans digitals -i també versions digitals dels tradicionals en paper- es troben rendits, fent notícies directes de declaracions/discussions a Twitter, buscant maximitzar les visites amb el fenomen del ‘click-bait’. La dictadura dels clics i de les comparticions ha dut a aquests mitjans a experimentar amb blogs subalterns (El País-Tentaciones, La Vanguardia-De Moda, Público-Tremending) barruers i sense qualitat professional, així com provar sort amb els vídeos ‘informatius’ breus i els ‘memes’ -succedani de les caricatures clàssiques que pot fer qualsevol amb un smartphone i cinc minuts-. Estem veient, per tant, com a una societat marcada per la intoxicació informativa (desinformació per saturació i no per censura) l’actualitat política s’està convertint en un espectacle encara més escabrós: una espiral postmodernista en la que parlem de tot sense entendre res. Parlem d’aquest fenomen a partir d’un estudi d’algunes de les situacions mediàtiques que hem pogut viure a Espanya i als Estats Units durant aquest 2016 i les tensions que s’han generat arrel de les diferents campanyes polítiques. Espanya: el gran carnaval El panorama polític del nostre país és depriment: rere quatre anys de contínues retallades econòmiques comandades per ‘la Troika’ -i altres de collita pròpia que semblen voler-nos fer tornar a una època dictatorial– d’un govern esquitxat constantment per casos de corrupció que semblen no influir a les urnes, tenim una Espanya cansada que no sap el què vol. Rere un any de votacions i incertesa, el PSOE va renunciar a la seva identitat (o la que podia quedar-ne a un partit que va abandonar l’any 74 a Suresnes el marxisme per abraçar un model bipartidista reminiscent del torn pacífic del segle XIX) regalant el govern a Mariano Rajoy i companyia, que podran continuar retallant els nostres drets, precaritzant el nostre sistema de pensions, i és clar, negant el dret als pobles d’Euskadi i de Catalunya de decidir el seu futur democràticament -tot i que potser aixó no és tant sorprenent veient com l’expresident Adolfo Suárez va evitar un referèndum sobre la monarquia-. Twitter és el camp de batalla habitual per a molts agents polítics, amb la mirada atenta dels mitjans. Un cas recent destacat va ser la discussió entre Jordi Évole i Juan Carlos Girauta (C’s) coberta fa unes setmanes per La Vanguardia arrel del documental del primer sobre les condicions laborals de la cadena de supermercats Mercadona. La discussió en si, amb mencions a Otegi i al rumor segons el qual el programa de la Sexta va apagar l’aire condicionat a Albert Rivera durant el seu debat amb el líder de Podem, no té res d’especial, però el llenguatge utilitzat a la cobertura mereix menció, perquè més aviat sembla la crònica d’un combat de boxa: ‘’La pulla va fer saltar Évole, que va disparar amb bala’’, per definir la primera resposta de l’autor de Salvados, i rere el següent argument de Girauta: ‘’Va haver de pensar el periodista que la nova bufetada del polític no podia quedar sense resposta’’. Què estem fent? Ara ja no cal posar Telecinco a les tardes per veure famosos arrancant-se els cabells, perquè ho fan diaris digitals que havien comptat sempre amb un cert prestigi professional, reafirmant la noció de la política com a espectacle. En ocasions els periodistes també utilitzen aquestes xarxes per difamar i dir tonteries contra polítics ‘de l’altre bàndol’. Són ben conegudes les figures de Francismo Marhuenda i Eduardo Inda (qui recentment va penjar un vídeo insultant durament Pablo Iglesias), però ens fixarem a un tweet recent de Vicent Partal, director de VilaWeb, sobre la llista dels polítics més influents d’Europa per a la publicació ‘Político’. L’objectiu del digital independentista català? Causar preocupació pel fet que Ada Colau ocupi un lloc al costat de figures de l’extrema dreta i d’altres poc democràtiques com Erdogan. No cal un gran anàlisi polític per saber que aquestes persones no tenen res a veure, però està clar que la línia editorial i els interessos passen de nou sobre la ètica professional. Potser l’error és nostre per considerar la xarxa social dels 140 caràcters com a espai vàlid per a discussions, sent més adequada realment per la compartició de peces a la xarxa -promoció professional-, citacions amb imatges i poca cosa més. El reduït espai dificulta també l’escriptura, però això no evita la crítica i el ridícul si comets unes quantes faltes ortogràfiques. És el cas d’un tuit de la diputada d’ERC Teresa Jordà, que diu el següent: ‘’A parte que todos/as #QueremosVerElVideoHeredia antes de Navidad, me pregunto,quien lo gravó? A quien seguian? Porqué? #mentides #persecució’’. Està clar que hi ha faltes prou greus a aquest tweet, però tenint en compte que són generalment missatges escrits amb pressa i sense revisar, no deixa de ser curiós que els periodistes -de part d’eldiario.es en aquest cas- denunciem aquesta situació mentre permetem la pèssima qualitat de redacció exhibida tot sovint als mitjans digitals. Pesa més la funció comercial o la social al periodisme? Fa uns dies va tenir lloc la jornada ‘Futbol i Comunicació’ a l’Aula Magna de la Facultad de Comunicació de la UAB. A una de les conferències, el director adjunt de Mundo Deportivo, Francesc Aguilar, responia a una crítica oberta d’un estudiant que els acusava de ‘’publicar contingut brossa amb dones lleugeres de roba i altres tonteries’’ constantment a la seva web reivindicant el valor comercial: ‘’És el que ven i el que volen els nostres lectors’’. Si la gent vol ‘merda’, i nosaltres els n’hi donem, mai aconseguirem un públic que exigeixi qualitat sinó que mantindrem a una massa mediocre i estúpida que empassi tots els productes que produïm les indústries culturals, tal i com ho advertien Adorno i Horkheimer a la seva teoria crítica. Com reaccionarien aquells sociòlegs davant la realitat a la xarxa del segle XXI? Un dels elements clau que mostrava Tim O’Reilly per definir el context de web 2.0al que vivim és el protagonisme dels usuaris, que interactuen, opinen i contribueixen a crear nous missatges d’una manera que ens era impossible a mitjans tradicionals com la televisió o la ràdio. D’aquesta manera, la sensació general rere una notícia pot ser molt diferent a la buscada pel mitjà. És el cas de la recent entrevista a Juan Luis Cebrián, director executiu del grup Prisa, a la Cadena Ser. A ulls dels internautes es tracta de l’intent d’una figura molt discutida recentment de netejar la seva imatge -a través d’una ‘gira’ per diferents mitjans espanyols-, cosa que aparentment no ha aconseguit. Aquesta capacitat de resposta és, probablement, un dels elements de la revolució d’internet a la comunicació, ja que permet que la ciutadania estigui més atenta i pugui organitzar-se contra les versions oficials que els perjudiquin. Per desgràcia, sembla que les majories socials encara no entenen que tenim aquest poder. https://twitter.com/GirautaOficial/status/796396142384836608 Aquesta llibertat d’expressió també s’estè a personatges públics, que amb unes o altres conseqüències poden dir el que vulguin a la xarxa. Juan Carlos Girauta -de qui ja hem parlat abans- va publicar a la seva compta de Twitter aquesta imatge escabrosa que detallava què podien fer els que critiquen al seu partit, Ciutadans, amb les seves opinions: ficar-se-les al pompis com si d’un supositori es tractès. Si aquesta actitud és pròpia o no d’un càrrec públic que ocupa un escó al congrés, ja és qüestió de cadascú. Els vídeos ‘informatius’ breus que trobem a la xarxa són un nou motiu de preocupació al món de la comunicació. Estan dissenyats per cridar l’atenció de l’usuari que està passant pel seu mur amb el dit a l’smartphone, però el cert és que són increïblement simplistes: no aporten fonts ni profunditzen a les informacions de cap manera. És entreteniment de consum ràpid, creiem que estem aprenent alguna cosa en aquests trenta/quaranta segons però el cert és que ho oblidem ben ràpid. És un model rentable, sens dubte; molts d’aquests vídeos reben milions de visites gràcies a les comparticions i retweets, però: és correcte periodísticament, o el públic, creient que veient uns quants d’aquests vídeos ja està ‘informat’, deixa de consumir informació més elaborada? Els mass media, interessats a la viralitat de les xarxes socials, han creat diversos blogs subalterns que omplen les nostres ‘feed’ constantment. N’és un exemple #Tremending, del Diario Público, una web dedicada a les recopilacions de tweets i missatges breus, siguin amb finalitat humorística o de protesta. Fixem-nos a dues peces recents dedicades a la mateixa usuària: @protestona1. La primera no és més que una sèrie de tweets que denuncien realitats de la política espanyola. No hi ha text ni cap element que posi en context aquests missatges, i això és un problema tot i la probable bona intenció rere els tweets. La segona és una entrevista centrada a l’entreteniment de la xarxa social que no demostra cap investigació prèvia ni voluntat de descobrir res. Ella fins i tot afirma que Twitter no té massa valor reivindicatiu: ‘’Yo creo que las protestas se hacen en la calle.’’ Sembla que ens entretenim enormement amb els desastres polítics del nostre país, fins al punt que preferim avivar la flama abans no aportar solucions, tot i que la situació ens indigni Així és com entre tots generem l’espiral de postmodernitat. EE.UU.: ‘’You’re gonna carry that weight…’’ A l’altre banda de l’oceà, els estatunidencs estan tastant una mica de la seva pròpia medecina. En realitat, Donald Trump és una manifestació carnal del somni americà: un home que ha pujat tant com ha volgut a l’escala de poder, fins al punt que el seu nou repte era la presidència de la primera potència global: i aquí el tenim. I és que l’alternativa no il·lusionava: una Hillary Clinton que, malgrat els millors esforços -dins i fora de les fronteres- de l’imperialisme mediàtic per fer-la vèncer. I és que a escala internacional la candidata demòcrata podria haver estat pitjor amb tots: la firma d’acords com el TTIP amb Europa buscaven sepultar els nostres drets, i la promoció de les guerres d’orient mitjà que arrasen països com Líbia i ara Síria hagués continuat. Denunciem el mur amb Mèxic promès pel magnat americà, però fem ben poc per aturar la debacle dels refugiats sirians al Mediterrani. Ens espantem veient que Trump vol dos milions d’immigrants deportats, sense pensar en els tres milions de deportacions d’Obama. Com afirmava al principi d’aquest text, una majoria social es troba descontenta amb el procès globalitzador que hem viscut, però la victòria d’elements com Trump o Farage es deuen a una educació i una informació pobres: nacionalisme dominador sobre internacionalisme, competició sobre cooperació. Aquests ideals socioeconòmics ens duran a una eventual autodestrucció si no fem res per a evitar-ho. Les xarxes socials tenen molt a veure amb l’èxit d’aquestes campanyes, és clar. L’estratègia de Trump, seguit per 17 milions de persones, a Twitter, és clau. La controvèrsia revivada diàriament, l’acostament a la població blanca treballadora i -curiosament- contra l’establishment, la globalització i les classes dominants han estat elements que parcialment justifiquen la seva popularitat i la seva victòria del passat 9 de novembre. Els ‘memes’, entesos com idees o conceptes expressats a través de múltiples formats i transmesos viralment a la xarxa, són originalment un concepte definit per Richard Dawkins al seu llibre ‘The Selfish Gene (1976) com a ‘’aquelles idees, comportaments o estils que s’estenen de persona a persona dins una cultura comuna’’. El científic britànic creu, respecte a l’apropiació d’Internet del seu concepte, que no es diferencia tant degut a la transmissió viral i a l’efecte que aquests memes tenen a la societat. Al cap i a la fi la seva existència és bona per la llibertat d’expressió, ja que permeten denunciar o parodiar situacions sense el requeriment de tècnica artística ni una investigació, a missatges que poden arribar a milers de persones amb facilitat. En certa manera són una evolució de les vinyetes originals adaptades a Internet. El problema ve quan els mass media adopten també aquests formats. CNN publicava poc desprès de les eleccions un vídeo recopilatori de memes amb converses fictícies i humorístiques entre Barack Obama i el videpresident Joe Biden, que es preparen per donar la Casa Blanca a Trump. De nou, caiem a una comunicació que espectacularitza i se’n riu dels problemes enlloc d’analitzar en profunditat i exigir solucions. El problema de la campanya electoral dels Estats Units és que ningú creia en la victòria del candidat republicà, que era dibuixat com a un personatge de còmic tant pels mitjans com pels usuaris creadors de continguts: https://www.youtube.com/watch?v=ZbM6WbUw7Bs Rere les eleccions, ningú sap com reaccionar. Una peça força interessant a The New Yorker compara l’era de Trump amb la situació que definia l’Escola de Frankfurt: ‘’El que Adorno identificava com l’esborrat de la ‘línia divisòria entre la cultura i la realitat empírica’ ​​és endèmic a les xarxes socials.’’ Sembla que la promesa de llibertat i personalització que ens ha ofert Internet ens ha tornat encara més egoistes: consumim informacions i productes fets a la nostra mida sense pensar en el context social general. Resultats de l’enquesta d’ús Amb l’objectiu de contrastar les hipòtesi d’aquesta peça amb l’experiència dels usuaris, s’ha realitzat una enquesta sota el títol ‘Consum de tweets, vídeos curts i memes a l’actualitat informativa política’, amb cent seixanta-vuit persones. Les edats dels participants són variades, tot i que la majoria (un 55,7%) es troben a la franja entre 19 i 30 anys (probablement degut a l’entorn universitari i acadèmic al qual l’enquesta ha estat transmesa). Un 22,8% es troben a la franja entre 31 i 45 mentre un 13,2% són menors (entre 11 i 18 anys). Per acabar, un 8,4% tenen entre 45 i 60 anys, ja que ningú superior als seixanta ha participat. Comencem a disseccionar els resultats. L’enfocament cap al periodisme digital sembla haver estat adequat, ja que és el futur: només una persona ha afirmat centrar-se bàsicament als diaris en paper per a consumir informació -solidificant la crisi de la premsa escrita- davant de 48 (28,7%) que cerquen un equilibri entre digital i paper i una aclaparadora majoria del 70,7% (118 persones) que acudeixen principalment a llocs web per a informar-se. L’enorme audiència a Internet és un motiu més per exigir qualitat periodística; encara han d’evolucionar els formats però l’impacte social és molt rellevant. Dins les xarxes socials, un 55,8% (92%) segueixen mitjans de comunicació de diferents països i diferents ideologies -considerada una bona pràctica de consum informatiu democràtic-, amb la resta distribuïts a opcions amb menor representació (un 17,6% només segueixen només mitjans del seu país, un 13,9% només als de la seva ideologia, i un 12,1% no en segueixen cap). Davant la pregunta ‘Segueixes amb interès l’actualitat política?’, un 64,1% (107 persones) van afirmar remarcant la seva importància, mentre vint-i-nou usuaris van mostrar la seva indiferència davant el tema. Algunes persones escriuen respostes alternatives: ‘’N’intento estar al corrent però em cansa’’, ‘’La segueixo, però no en profunditat’’. Complementem aquesta pregunta amb ‘Coneixes el programa i les propostes del teu partit predilecte?’: només un 33% afirma conèixer el programa del partit al qual depositen la seva confiança i esperances de futur -50% ‘més o menys i 10,8% ‘no’-. Tal com afirmava la teoria de l’agenda-setting de Shaw i McCombs, l’espectacularització mediàtica de la política genera una societat que en parla molt però que no comprèn les diferents propostes i alternatives. La situació actual a Internet i a les xarxes socials està convertint aquest escenari en un encara més dramàtic, centrat a les personalitats individuals i sota la dictadura dels clics: ‘’Els mitjans digitals permeten que consumeixis l’actualitat que més s’adequa al que cerques’’, escriu un usuari, i té raó: el periodista digital, en molts casos, escriu per a buscadors i per a màquines, no per a persones. Tenim un problema. Quina és la visió de la gent cap a aquest bombardeig mediàtic polític constant que rebem? Bé, un 69,7% dels enquestats creuen que s’està creant una societat desentesa i cansada; alguns insisteixen a que ‘’ara hi ha més informació però això pot ser negatiu’’, ‘’Hi ha massa fonts d’informació i això, tot i semblar una paradoxa, causa més desinformació’’, contribuint al concepte de la infoxicació. Les el·lits i els grans mitjans no necessiten censurar per a mantenir-nos desinformats, n’hi ha prou amb saturar-nos fins al punt de generar indiferència. Només un 9,1% han respòs a la pregunta conforme els mitjans han ajudat a la població a entendre millor les ideologies i els seus propis interessos. Sobre els vídeos breus a les xarxes, la pregunta ha estat ‘Quina opinió et mereixen els vídeos curts informatius? (PlayGround i succedanis)’, i hem trobat una major divisió. Seixanta-vuit persones defensen el format, creient que ofereixen informació compactada i de consum ràpid, davant seixanta-una que creuen que són buits i que només busquen clics i comparticions. Un usuari escriu: ‘’Són més divulgatius que informatius. Fan un bon equilibri info-divulgació’’, però aquesta divulgació no serveix de res si no aconseguim l’interès i el compromís de la societat. Finalitzem l’enquesta preguntant sobre l’existència o manca de valor/rellevància que els ‘memes’ (imatges còmiques, gifs, tweets) ténen a l’actualitat política. Una majoria del 59,9% (97 persones) ressalta la importància que tenen a l’hora de crear un missatge còmic i crític entre tots, i només un 20% creu que banalitzen la informació. Per tant, tot i que hi ha qui els vol prohibir, veiem com aquests memes ténen un potencial com a eina de protesta de cara a les masses; veurem si ho acaben sent un cop s’hagin instaurat del tot. Conclusió: Crear una consciència col.lectiva El tour digital que acabem de fer ens ha mostrat moments i actuacions ridícules tant per part d’actors polítics-socials com dels usuaris, que encara estan buscant el seu lloc a la nova situació comunicativa, dominada per la viralitat i la immediatesa. Amb la notorietat que estàn agafant els perfils personals dels protagonistes de la informació, els mitjans han de trobar una nova manera d’acostar-se a l’hora d’informar abans de quedar apartats com uns mediadors prescindibles (comunicació directa i vertical entre celebritats i públic, pèssima per a la qualitat democràtica). És cert que a Internet hi ha més possibilitats per acostar-se a la gent, però amb l’ordre establert pels buscadors (Google, Yahoo) tenim una competitivitat encara més salvatge a un entorn de lliure mercat on sobreviu qui aconsegueix prou visites, enlloc de qui genera contingut d’interés i qualitat per a la comunitat. Al seminari Oi2 ‘Observatorio para la Innovación de los Informativos en la Sociedad Digital’ dut per TVE al Rectorat de l’Autònoma el passat 25 de novembre, ens va arribar una possible resposta de cara al futur en comunió amb la ponència del professor Gabriel Jaraba: Els mass media no s’estan adaptant bé als nous formats, transportem el contingut dels mitjans tradicionals i a sobre ho fem malament. El sistema, ‘’d’un nom molt lleig’’ per al professor, no vol que els periodistes fem la nostra feina. Potser, en resposta, hem de crear noves plataformes on comunicadors i receptors col·laborin directament a crear missatges comuns, per tal de generar una consciència social, cultural i de classe que ens tregui d’aquesta espiral d’autoreferències sense reflexió ni perspectives de futur.