Diuen que ser músic, a part de tocar molt, significa escoltar molta música. Malgrat l’espectacle que generen grans grups i artistes reconeguts, molt sovint els millors concerts són descobertes d’artistes en construcció. Un dels racons musicals més íntims i fascinants de Barcelona és el Club JazzSí, lloc de trobada de fills del swing, el blues o el flamenco davant l’icònic Taller de Músics, al cor del Raval. Alfred García (El Prat, 19) és un d’aquests amants de la música absorbits per l’atmòsfera del Taller, i en aquesta ocasió aquest 2 de gener del nou 2017 presenta un EP que actua com a primera part del seu projecte de versions dins i fora el jazz: InBlack.
20:25: Les solitàries llums de l’escenari es complementen amb els ritmes tango de fons per crear aquella essència captivadora que no obliden aquells qui han passat pel JazzSí. Els forats de les escales metàl.liques serveixen com a finestra per les converses dels organitzadors, atabalats i al mateix temps acostumats al ritme de feina. Al públic, un grup d’assidus al local acompanyats d’amics i familiars construeixen un públic proper i atent. Minuts desprès, el silenci es veu omplert per ritmes i acords trencats a un experiment melòdic de l’Alfred. L’impacte en loop de la mà contra la caixa de la guitarra posa el ritme, i les primeres notes, l’harmonia, fins que arriben les primeres lletres de ‘Free Falling’, tema de Tom Petty que seria versionat per John Mayer. Abans no ens adaptem al canvi, el groove s’hibrida amb el seu tema ‘This Ship is Going Down’. Obviant algun falset problemàtic, el cànon de veus a travès del looper aconsegueix sorprendre al públic. La funció comença amb el peu adeqüat.
[caption id="attachment_4413" align="aligncenter" width="806"] Un directe sincer i íntim que se sent com a casa a aquest petit escenari. Foto: Quico Gil[/caption]Georgia on my Mind obre el nou disc amb la introducció d’Isaac Romagosa a la guitarra, una autèntica sorpresa que mostra un gran domini del fraseig swing a la seva edat. No tots els adorns que incorpora són els més adeqüats, però de totes formes s’incorpora amb un acompanyament extraordinari. La cançó, convertida eventualment en himne de l’estat de Georgia malgrat realment estar dedicada a la germana de Hoagy Carmichael, és dedicada a la versió més popular de l’inigualable Ray Charles, aconseguint un gran impacte al públic. Una altra gran influència de l’Alfred (George Benson) es deixa escoltar a ‘This Masquerade’.
Els fraseigs de jazz en segueixen fins una versió del ‘Human Nature’ de Michael Jackson on els músics mostren confiança i complicitat. El punt àlgid fugiratiu de la funció arriba amb un homenatge a Chet Baker en forma de ‘But Not for Me’, un absolut clàssic dels clubs de jazz. L’element diferenciador és sens dubte la simpàtica i convincent simulació de la trompeta de Baker amb la veu i els llavis de l’Alfred, juntament amb tocs country incorporats a meitat de tema. ”De tocar molt (el trombó)!” declara entre temes respecte a la fidelitat cantant fraseigs de trompeta. Pujar les escales del JazzSí no canvia només la il·luminació i la perspectiva del concert: també canvia la llengua parlada del públic, relaxat amb alcohol a la mà, per un perfecte anglès. La passarel·la cap al bany es troba saturada de gent.
[caption id="attachment_4424" align="aligncenter" width="806"] L’essència d’explicar històries petites. Foto: Quico Gil[/caption]‘Put your Records On’ enceta la segona part del concert, amb un to menys pop i més jazz. Pol Álvarez seu al piano per a completar el trio. Recordant el seu pas per La Voz (amb dues concursants assistint al concert), l’Alfred canta el tema que va interpretar allà: ‘Waiting on the World to Change’, de John Mayer. El trombó comença a sonar a una versió singular del tema ‘Alone Together’, marcada per uns punyents acords a negres del piano. Un dels primers temes del cantant, ‘You are not Alone’, arrenca amb un introspectiu solo de piano. D’alguna manera, és com si aquesta cançó i el músic del Prat creixessin i maduressin junts.
Aquest any ens han deixat molts grans músics, com Leonard Cohen, a qui, juntament amb el tiet de l’Alfred, Pepe -propietari de la Stratocaster dels anys seixanta que empunya, dedica la cançó ‘Hallelujah’. Rere un pont inicial lleugerament desenfocat, salta aquell chorus famós que suscita companyia i properesa entre el públic. I aquest és el tema recurrent durant el concert: la properesa i la sinceritat. Alfred anuncia el final del concert: ”No vull acabar! No vull sortir del meu moment de glòria!”. El més que evident bis es salda amb la repetició de ‘Georgia’, deixant a músics i públic satisfets per igual sota un projecte de petita escala però de gran profunditat emocional.
Entrevista exclusiva amb Alfred García