A Contra Blues sona pels petits altaveus que són els auriculars que duc enganxats a l’orella, mentre avanço pels camins subterranis d’aquest racó tan brut com transitat de Barcelona. Busco el Víctor. Vaig tard. Però, bé, ell també. Pugem a la plataforma i ens deixem portar un parell de parades, fins que el metro ens vomita en ple Paral·lel. I decidim perdre’ns una mica sota el cel d’aquest blau tan fosc i intens, compartint espai, temps i conversa, i el so elèctric de la guitarra en la nostra ment.
El temps passa ràpid; tant, que quan mirem el rellotge ens adonem que l’Apolo ja crema i nosaltres encara no hi som dins, així que hi entrem tan ràpidament com podem. Efectivament, el concert ja ha començat però, per sort, el primer tema del concert (que és el mateix que obre el nou disc del grup) encara no ha acabat. Muddy Roads fa vibrar els altaveus i la sala sencera.
[embed]https://open.spotify.com/track/69T5ziWcg6DZjjcQtUDrgV[/embed]De fet, la 1 de l’Apolo està molt plena de gent amb ganes de viure molt la música i la nit. El públic, que generalment ronda els 30 anys d’edat, es mostra molt entregat i fidel al grup, tot corejant i ballant les principals cançons que els músics toquen.
(Mentrestant, en el mateix pla temporal però un pocs metres més a la dreta…)
Jo no coneixia a A Contrablues fins dues setmanes abans del concert. L’Helena em va passar un gran cover de Sinnerman que van fer en un concert a Gràcia al 2015. Aquesta nit els veig sobre l’escenari i al·lucino amb el potencial que tenen. Mentre faig alguna o altra foto, comença a sonar Pharaphilic, una cançó que ja té 7 anys, i m’abandono al so que m’abstrau sense que realment poder fer-hi gaire al respecte.
[embed]https://open.spotify.com/track/0rjzeCoPDN0lxTr4ELWYbB[/embed]Busco a la meva companya amb la mirada i la veig tan entregada com jo o més. No puc evitar fer-li una foto. Em mira i somriu. És cert que hem arribat a la sala al mig del primer tema, però la resta del concert no ens el treu ningú.
Mentre torno a mi mateix, em vaig fixant en cada un dels integrants: El cantant, en Jonathan Herrero, té una veu amb un potencial brutal. De fet, arribats a cert punt del concert, ens sorpren a tots, desprevinguts, amb un cant a capella, sense micròfon. Però no és l’únic bon músic a A contra blues. L’Héctor Martín, el guitarra, es marca cada “solo” que ens deixa sense alè, així com l’Alberto Noel, també guitarra. Es miren i es busquen mentre toquen, tot jugant el joc del duel musical. I les cordes vibren tant com nosaltres. Al baix (i contrabaix), en Joan Vigo ens ensenya que les cordes gruixudes tenen un crit molt potent. Per acabar, demostrant que les noies a la bateria també li foten canya amb una passió increïble, la Núria Perich ens captiva.
De sobte, les llums es fonen i comencem a sentir “The Thread”, del nou disc. El clima canvia completament: l’Apolo no tremola, ara, plora o crida o respira molt fort. Els músics toquen amb els ulls tancats. No sabem què hi ha darrere d’aquestes paraules, però sembla tenir un significat molt més profund per al grup. Se’ls nota compenetrats fins a l’extrem i notablement emocionats, sentiments que ens transmeten al públic especialment quan surten els cors. Feia temps que no em trobava amb un espectacle de tal calibre.
[embed]https://open.spotify.com/track/6F8hm8thKzheNK7IPGQkhk[/embed]Passen un parell de quarts d’hora, sonen cançons que ens evadeixen i arriba Less Leather / More Rock ‘n’ Roll, que bé podria considerar un dels millors temes de “Heart and Guts”. És amb aquest que demostren que, si bé es diuen “A Contra Blues”, són un grup bastant multigènere. Rock, intens i vivíssim. Ells el viuen, nosaltres el vivim.
I, de sobte, dos cançons més i arriba la que tots esperem amb ganes, el tros de cover de Sinnerman. La sala es torna boja. Quina potència! És vivíssim: un d’aquells moments que et porten el ritme a la sang, que, sí, fan que el teu cor bategui al ritme de la música.
[embedyt] http://www.youtube.com/watch?v=YLJMx_wqAf0[/embedyt]
Un tema més i acaba el concert. Acaba el concert? Nah!, tots sabem que encara falta una mica de “chicha” per repartir. Als tres minuts i davant les interminables ovacions del públic, els músics tornen a sortir per acomiadar el concert amb les últimes dues cançons: Heart and Guts i Something Else. En total han estat 20 temes. Es diu aviat. Però el millor del concert no és el número de temes ni la quantitat de gent que hagi omplert la sala. Mesurar un concert quantitativament no té sentit.
L’Helena i jo sortim extasiats, anem a sopar i comentem el concert. Hem sentit molt aquesta nit i és aquesta sensació la que et fa veure que un concert ha estat realment bo. Ja feia temps que necessitava una festassa de l’estil. Sens dubte serà difícil d’oblidar. Sembla que ella té raó: la bona música no ha mort.
[gallery ids="4769,4770,4771,4772,4773,4774,4775,4776,4777,4778,4779,4780,4781,4784,4785" orderby="rand"]