Fa molta calor al Fòrum, just després de dinar. Però la cita es mereix el trajecte, la calor i el poc temps que tenim disponible per fer l’entrevista. Aspencat pujaran a l’escenari del Cruïlla d’aquí un quart d’hora, a fer les proves de so, i hem de fer l’entrevista volant. Malgrat les presses, conversar amb aquests músics després d’haver sentit tant, tantes vegades, amb la seva música, no té preu. I la conversa flueix com l’aire que ens acompanya. Una paraula porta a l’altra, i sembla que podríem parlar de mil temes més i amb molta més profunditat, encara. L’entrevista, però, si bé és breu, ens ajuda a comprendre en quin moment es troben Aspencat, què tenen en ment els membres del grup i com es senten respecte el camí que han traçat fins ara, i el que potser els queda per traçar.
Què buscàveu quan vau començar a fer música?
Kiko Tur: Jo crec que, en certa manera, la música sempre l’hem entesa com una eina, un vehicle per arribar a canviar aquelles coses d’aquest món que no ens agradaven. La música per Aspencat ha sigut com un vehicle per a explicar o transmetre o denunciar tot allò que no ens agradava d’aquest món i aportar el nostre granet de sorra per a canviar les coses.
Considereu que feu política a través de la música?
K.T: Sí, jo crec que sí, sobretot perquè almenys nosaltres creiem que la política està a tot arreu, en el nostre cas no entenem la música d’una altra forma. En cas contrari, si nosaltres tinguéssim un tipus de música que no transmetés res, que no es mullés o no prengués partit en cap causa, doncs segurament estaries fent política, perquè la indiferència en molts casos el que fa és… bé, el que es diu: “la indiferència és el pes mort de la història”. Si tu no lluites per canviar una cosa, segurament estàs fent costat a l’altre bàndol.
Per tant, tot és política?
K.T: No sé si li vols dir política, perquè la política tal com la coneixem està molt emmarcada en un context, però el que nosaltres creiem és que l’autèntica democràcia està al carrer, així que sí, la política ho abasta tot.
Musicalment heu fet un canvi, sobretot amb l’últim disc, que compta amb més elements de l’electrònica. Quina transcendència ha tingut aquest canvi d’estil?
I.G: Jo penso que el canvi ha sigut progressiu, hem anat evolucionant disc a disc i aquest últim disc sí que té molts elements d’electrònica. Però en general som molta gent i al final és un comú d’històries, de pensament, de maneres de veure la música i llavors ho fiquem tot a un pot, ho barrejem i surti el que surti…
K.T: Un còctel, sí. A més jo penso que ha sigut prou increscendo, ha sigut prou moderat, no hasigut un canvi dràstic entre un disc i un altre, sinó que ha sigut un canvi progressiu tot i que sí, si mires cada disc…
I.G: Sí, si mires el primer disc i mires l’últim si que notes que hi ha una diferència.
Creieu que heu fet una proposta innovadora en aquest sentit, perquè això de mesclar el llaüt amb el dubstep no ho he vist enlloc?
I.G: Doncs sí, però es tracta com tot en la vida en buscar la diferència, perquè si tothom fes la mateixa música… Ha d’haver diversitat però sobretot fer el que t’agrada. A més a nosaltres no ens fa mal incloure cap instrument sinó el contrari, sempre ens ha agradat experimentar.
K.T: Però d’altra manera sí que és cert que hem sigut pioners en aquest sentit. Ja hi havia altres grups, com el cas d’Obrint Pas, que van introduir instruments més tradicionals com la dolçaina a la música moderna, al rock… Nosaltres és cert que hem estat pioners en introduir el llaüt, un instrument que crec que dóna una personalitat bastant marcada a la música i això fa que Aspencat tingui un so, en certa manera, propi.
Pel que fa al vostre públic, creieu que en teniu un molt fidel o és més divers?
K.T: Jo crec que és un públic molt fidel, que ens segueix segurament des de l’Essència o des del Naixen Primaveres. És un públic molt fidel i alhora divers, però generalment jove.
I.G: Hi ha una mica de tot, hi ha unes quantes cares que ja són fins i tot amics, gent que no coneixíem de res i els hem vist a moltíssims concerts. Després hi ha el públic que si toques a prop de casa seva doncs vénen.
Heu fet un munt de concerts i traient discos, com us sentiu després d’una marxa tant frenètica?
I.G: Doncs en certa manera sí que hem pensat en fer-ho no tant seguit i descansar una mica, perquè ara ha vingut tot de cop i ara és quan ens mereixem descansar.
Però encara us queden concerts fins al setembre!
I.G: Encara ens queda, encara ens queda!
K.T: I a més enfrontem l’estiu amb moltes ganes, gaudint de cada concert com si fos l’últim perquè al final nosaltres creiem que és la nostra forma de vida, és una cosa que hem assumit i una cosa que nosaltres hem triat, és el millor lloc on podem estar.
Però ara teniu pensat fer una pausa.
I.G: És una aturada indefinida no sabem si tornarem o si no tornarem, encara ho hem de parlar. Hem decidit fer una aturada llarga i d’aquí uns anys, ja en parlarem.
K.T: També l’objectiu és parar i veure amb perspectiva tots aquests anys que, com has dit, han tingut una dinàmica tant bèstia de concerts, de discs, produccions, etc. Llavors hem d’analitzar-ho i cadascú de nosaltres veure en quin moment vital de la seva vida està i com afrontem el futur.
Amb tot aquest camí de tants anys, amb què us quedeu?
I.G: Amb tota la gent que hem conegut al llarg del camí, amb els músics, treballadors, amb els fans. El conèixer gent és de les millors coses d’aquesta vida.
K.T: Jo em quedo amb el que diu Ivan, amb tota la gent que ens segueix i s’ha convertit en part de la família en certa manera, hi ha moltes cares… molta gent… molts amics nostres. Al mateix temps jo destacaria al privilegi de dedicar-te al somni que tens des de d’adolescents, el dedicar-te a la música… Malauradament, en aquest món boig on les dinàmiques capitalistes ho abasten tot i dicten fins i tot les lleis, això és un privilegi.
I.G: Jo també afegiria la complicitat que hem agafat a la banda després de tantes hores de carretera, hotels i proves de so. Al final som una família, som com germans, passem més hores amb ells que amb els amics de tota la vida i és tot un privilegi.