A veure com us explico jo això ara.
Veureu, per aquestes terres teníem com a rei del reggae en català al músic de Barcelona anomenat Adala, però sembla que li arriba competència de l’interior de Catalunya. El seu tro està en perill. La seva amenaça es diu Koers, son de Lleida i sonen… sonen extremadament bé.
Tot just acaben de treure disc, anomenat “Unbroken” (sense trencar) que va del reggae roots més profund en català i anglès a temes que semblen creats per músics natius de la illa caribenya. Fins i tot hi ha algun tema que recorda a l’estil tardiu d’Aspencat. Per flipar.
Es realment difícil haver de decidir-se per una de les cançons del disc, donat que cada una és millor que l’anterior i viceversa (el bon oxímoron aquí eh?).
El tema “Lion“, crec que inèdit en quant a gravacions oficials, denota la influència de músics africans de reggae, no tothom en pot notar la diferència, però si escolteu atents ho notareu fàcil. No podía faltar.
M’ha sobtat, però, no trobar al disc grans temes com “Our Song“, “Proverbs” o “Mount Zion” que són dels primers que em van posar la pell de gallina.
Mai m’ha agradat especialment la música en català o castellà (per a gustos, colors), però hi ha artistes que se surten de la regla, i Koers se la van passar a la torera des del primer acord de guitarra.
“Systematical“, em recorda molt elegantment a “Waiting In Wain“, dels Wailers, al menys al principi, després passa a un rollo més comparable a Peter Tosh amb ecos a les percussions i instruments de vent. Es màgia pura. Es nota moltíssim que cada so inclòs en les melodíes està mesurat al mil·límetre. Si es que ni tan sols tenen la necessitat de que la corista digui alguna cosa amb sentit. Es genial.
Seguim donant tombs entre el català i l’anglès, però el canvi de llengua es fa increïblement fluïd. El tema “Redlight” sembla tret directament d’aquell reggae que començava a experimentar amb sintetitzadors als 80’s. Podríem comparar amb Lucky Dube, tot i que més modern.
I ens trobem de cara amb una versió de “Salada i Tropical” bastant més tranquila que la original, sembla ser que hem passat al Dub. M’encanta. Aquest ja me’l coneixía, i no sé quina de les dues té més bon rotllo.
Quan va sortir el disc, jo marxava a treballar a València, així que li vaig demanar a un company del blog que se’l mirés i em digués que tal estava. Ara entenc la seva resposta.
Em queden tres, però no en penso comentar res (vet aquí la rima), perquè aquest disc s’ha d’escoltar, no llegir. Aquesta gent apunta bones maneres, ja les apuntava a youtube abans de treure res, més encara les apunta ara que han tret el disc.
L’últim tema és el que potser es el que m’atrau menys, donat que sembla una especie de pseudoreggaetón, pseudo, perquè sens dubte es millor que qualsevol tema del gènere original. El seu bon estil compensa. Havíen de tenir algun tema “discotequero”, sempre passa, per sort l’han fet des del bon gust.
Veureu, en aquesta edició del Rototom (2017), em vaig topar al grup el dia del seu concert, que era a les 5:45 del matí [WTF?] i jo, donat que m’havia de menjar el voluntariat, que ve a voler dir aixecar-me a les 7 del matí després d’haver passat la nit fent fotos, no vaig poder disfrutar-me’l com tant m’hauria agradat, però estava tranquil, donat que el dia 11 de novembre havien de venir a presentar el disc a la sala El Molino de Barcelona, gran ocasió per entrevistar-los.
Pero no va poder ser així.
Per sort, ja hi ha nova data, de la qual farem previa segur.
Seguiu per aquest camí, no us desvieu, aneu bé així. Per aquí s’arriba al Mount Zion, qualsevol que us trobeu tornant us ho pot assegurar.
Per acabar, portava setmanes sense escriure, com l’altra vegada, però aquest cop per questions de feina, i el seu so m’ha obligat a deixar-vos per aquí quasi 700 paraules. Gràcies de nou.