Si l’altre dia eren ZOO POSSE, de les terres del sud els qui publicaven disc nou, aquest cop es Manel, que son de terres del nord. Han publicat ja dos singles i pese a que el que estan fent últimament no s’assembla en absolut al que feien fa com deu anys (aquest any en fan deu del llançament del disc 10 milles per observar una bona armadura), qui ha dit que els músics no poden evolucionar en el seu art. Millor evolucionar que involucionar.
El que ens presenten aquest cop es un so mes techno, tothom vira cap al techno dels noranta últimament. Manel segueix amb les seves histories corrents, les seves son histories que li podrien passar a qualsevol, però la seva música és cada cop més mesurada. M’encanta veure com els músics de la terra evolucionen imparables.
Especialment el Guillem Gispert, a l’hora de composar es un geni equiparable a Lluís Gavaldà (Els Pets) o Gerard Quintana (Sopa de Cabra). Son tan cracks que els van encausar desde la Audiència Nacional (ups) per la paròdia del Polònia del seu temascle Boy Band, que al programa de TV3 era Poli Band, i sobre la que ells no teníen cap tipus de responsabilitat, quan, bé, les coses que van passar a l’aeroport de Barcelona i després la quasi guerra civil contra certes forces d’ocupació de l’imperi veí a l’assetjament de la nostra ciutat al 2019.
Dit això, m’agradaria mencionar que Tipus Suite no nés menys, sona a modernitat vintage, son tan putos amos que són capaços de crear paradoxes temporals musicals. Sintetitzadors i vocoders a tope nois. Cap al final té un element més 90’s encara, que sona tremendíssimament al Tubthumping (I Get Knocked Down), dels Chumbawamba, un grup americà que ningú ja recorda. Veieu? Això comença a semblar una lletra d’una cançó qualsevol de Manel. Jo es que em pixo.
En quant al videoclip, son un munt de nois i noies i nens i nenes entre els que es troben els integrants del grup ballant com si fos una festa tradicional. Alguns comentaris al videoclip diuen que es una vestimenta típica de Mallorca, altres diuen que es una vestimenta típica del Midsommar a Suècia. Només ells ho saben. Ja els hi preguntarem algun dia. També tinc ganes de saber qui és la Vanessa del Boomerang, o si les Formigues ja l’han deixat en paus, fins i tot tinc ganes de saber si al final la inèrcia d’Aqui Tens El Meu Braç ja li ha arribat.
Manel cada cop es més psicodèlic i això mola moltíssim.
El segon single del disc es L’Amant Malalta, una altra història que ens podria haver passat a qualsevol de nosaltres, més encar a avui dia. Serà que se les han arreglat per fer una cançó de la època Còvid sense mencionar ni un sol cop al Còvid ni a la quarentena ni res semblant? La seva amant està malalta, té unes febres altes, la seva mare diu que hi ha una pasa… no sé jo. Colega, si és còvid no es responsable anar a visitar-la, i fins fa poc, depèn d’on visqués la noia, sortir de la comarca tampoc estava permès. Aiaiai que esteu fent apologia de saltar-se lleis… catalans havíeu de ser.
Musicalment parlant, seguim amb sintetitzadors noventers, i unes percussions que sonen com el principi d’un tema dels Amics de les Arts del qual no recordo el nom, potser era Monsieur Costeau, o potser era Louisiana I Els Camps De Cotó. Aquest cop cap al final hi ha un tros de solo de saxo per flipar en coloraines. Tot i així fixeu-vos en les lletres, que son magnífiques, magistrals, perfectes i senzilles.
Evidentment aquest article està escrit en clau humorística, sent català de naixement crec que està permès que m’enfoti de certes coses. Sense rencors, macos.
I així acabem la preview del que tenim del nou disc de Manel, recordeu que amb una mica de sort se celebrarà el Cruïlla i podrem disfrutar de la seva actuació el dia 9 de juliol.
