Doncs, la veritat, és que vaig despertar gris, com el dia. Vaig quedar amb en Víctor al migdia a Badalona i estava opac. Després del primer bocata vegetal en Víctor m’explica el pla d’avui. En conclusió: caminar. Caminar molt.
Molt bé doncs, som-hi.
Vam quedar amb un amic per dinar i jo estava translúcid. El vam intentar temptar per que vingués amb nosaltres però no hi ha va haver sort. Se’ns va unir en Dangdang ( aquest concert passarà a la historia com el seu primer concert acreditat com a premsa i fotògraf) més tard i vinga, a caminar, com qualsevol personatge del Senyor dels Anells.
Vam arribar a l’Apolo que no sabia si era Aragorn o Sam. Però per aquell moment, com el dia, havia recuperat una mica de color.
Sent sincers, no havia escoltat res dels Koers. I sent sincers, aquesta és la meva primera crònica de concerts.
Els coneixia de nom, però, tot i que en Víctor ja m’havia enviat per whats alguna cançó seva, sempre feia allò tant típic de ja l’escoltaré desprès i aquell desprès mai arriba, fins que, per coses de la vida, te’ls trobes en directe.
I el primer que surt de la teva boca quan comencen a tocar és un ostia puta, se’t queda la boca oberta i el teu cos pren vida pròpia i acabes posseït per tots els esperits dansaires d’aquest món.
De cop, era de tots els colors. De cop, irradiava llum en tots els seus espectres. De cop, se m’havien difós totes les cabòries. De cop, cridava i cantava cançons que no coneixia.
En Víctor, com a bon fotògraf professional de concerts, estava concentrat amb la càmera, mentre que en Dangdang treia menys fotos i ballava més. Molt més (les fotos que va fer les podeu veure clicant en el link de més avall), com totes les persones d’aquella sala. Em sobtà la sincronia entre tots els músics (ignoro si en algun moment del concert van fallar alguna nota) i això em retrotragué a les hores d’assaig que hi deu haver al darrere d’un concert com aquest.
En certs moments, però, la veu del cantant quedava una mica per sota de la resta d’instruments, al menys al principi del concert, fet que feia una mica complicat l’entendre la lletra. De totes maneres, el fet de tindre una sala plena corejant cada cançó facilitava el fet d’entendre el que deien. Tot i ser la majoria de lletres en anglès, eren fàcilment entenibles. La resta eren en català i, no ho sé, en certs moments, si tancava els ulls, era com si escoltés Obrint Pas.
Koers en afrikaáns vol dir ritme, però també vol dir missatge. I en això es nota la cura en el treball. Lletres conscients, amb poètica combativa i sense perdre mai l’esperança. Hom, per exemple, podria agafar la lletra de Fins al final i recitar-la.
I la música, una mescla molt bén lograda entre reggae, dub, matisos pop (no només de pop, han aconseguit un estil molt propi agafant influències de moltes bandes) i música africana (en Kelly és nascut a Nigèria) fan que, encara que no vulguis, se’t posi un somriure a la boca i et deixis emportar pel seu groove. La cirereta del pastís va ser la col·laboració de Sangue Bi en una cançó. Em va donar la sensació que, si el deixaven estar cinc minuts més damunt l’escenari, haurien dit a la merda el concert i s’haurien dedicat a fer una jam cataclísmica.
Molt bé, i després d’aquesta classe de spining… seguim amb la següent cançó.
Vaig sortir de l’Apolo suat i, encara que ja era de nit, dins meu, s’havia fet de dia.
Gràcies, Koers.
TEXT: Adrià Cunillera
