Dia 15 de juliol. La calor apreta. He quedat amb el Dandang, el nou becari de FreeWorld Media per arribar a Vilanova i la Geltrú a les 5.
Estigueu preparats per la crònica del festival que millor ha tractat a aquest humil fotògraf que porta 8 anys entre fossats de concerts i festivals.
Acabem arribant a les 7 a un parc al costat de la platja, tancat amb tanques baixes. Vam creuar un microcontrol de bosses i ens vam dirigir directament a la zona de la barra a demanar les acreditacions.
Allà no hi era el responsable de premsa però una noia associada va comprobar les nostres credencials i ens va donar els collarets.
Mentre anàvem cap al lloc on es trobava el soundsystem gros ens vam trobar amb en Xavi Quintana, gran fotògraf i company de alguns Rototoms. Dandang aquell dia no portava la càmara així que li vaig cedir la meva nikon D7100 i va marxar a fer un volt.
Mentre, jo parlava de càmares amb en Xavi, va deixarse veure Gerónimo Arce, productor de dub i promotor establert a Barcelona.
Ja per la nit actuava Dimas, així com una noia que no sé qui es, també la grandíssima Nupah estava per allà, per seguidament deixar pas a Alpheus, que sincerament no tenía ni idea de qui era aquest home, però quin tros de show, tu. Va ser en aquest moment que em vaig trobar amb un fotògraf canari que també coneixía del Rototom, i aquest em va dir que efectivament com a premsa podíem entrar dins les tanques del sound.
¿Un festival permissiu? Espereu que encara no heu llegit res.
Poc després em vaig passar pel Dub Corner, on apenes hi havia llum, però no feia gaire falta, el so d’Aba Shanti I sonava fort. Després de fer unes quantes fotos (prop de 300), vaig tornar amb el Dandang, que estava on actuava Alpheus, ara amb dos amics seus de Badalona, un al que coneixía bé, l’Ousmane, i un altre que em coneixia a mi perfectament, però jo a ell no, es deia Souleiman.
Amb ells em vaig passar fins les 4:20 del matí, quan vam decidir tancar el primer dia de festival pels núvols i entre núvols.
El segon dia de festival sabíem bé que la festa grossa començava a les 22:00 amb el bon del Rudymentari, un company de les illes Balears que no porta molta carrera darrere però bé sap el que val.
Aquest cop el Dandang sí que portava la seva càmara i desde un bon principi vam començar a disparar com si estiguéssim enmig de una guerra de sons amables mentre ens feiem un bon entrepà vegetal.
El concert del Rudymentari va ser excepcional, però més excepcional va ser encara que no ens posessin cap límit per fer fotos ni tan sols cap típus de limitació de moviment. Podíem moure’ns fins i tot per l’escenari. Increïble espectacle mai vist. Ni al Canet Rock del 2015 ens van demostrar tanta confiança i bona fe en el currant de la informació.
Rudymentari es va repassar tot el seu primer disc de forma genial en un escenari francament gran que se li quedava petit.
Un descanset de mitja hora en la que vam aprofitar per anar a buscar una mica de menjar i tornar ràpid ja que el responsable de premsa ens havia aconseguit una entrevisteta al Rudy. Vam arribar al recinte quan ja quasi estava apunt de començar el bolo d’Adala.
En Martí, el responsable de premsa, ens va trobar a la entrada del backstage, no ens va fer cap comentari per haver arribat una mica tard a la entrevista (em se de llocs en els quals la gent de premsa s’hagués ofès tant que ens haurien fet fora de l’event) i ens va portar amb l’entrevistat.
Adala va tornar a donar la talla, com sempre, mai decepciona, i tot i que de vegades ho dubti, sempre sap com tornar.
Es va repassar també el seu últim disc, el que quasi no treu, per, com ell mateix va dir, la pressió dels escenaris. La ment d’un artista es imparable, i un infern. Podem donar gràcies.
Quan vam tenir-ne prou vam sortir fora del backsage per poder sopar en condicions i fer un altre entrepà vegetal.
La calma escampava i Woman Soldier començava. De volta al backstage i al fossat, on hi havia una companya fotògrafa que tenia un estil apostoflant. Tots els que hi erem alla tremendament ben educats, donant-nos entre tots l’espai que haguessim necessitat.
Quan van acabar, vam marxar, un altre cop a les 4:20 del matí, marxant amb la sensació d’haver viscut un event excepcional al que sens dubte sabrem com tornar l’any que ve.
Així queda demostrada la classe d’un festival fet pel poble per al poble, no desde la èlit per la pasta. A veure si a altres festivals se’ls enganxa alguna cosa.
