Això d’escriure ressenyes d’albums en dies de pluja està començant a ser el meu nou estàndard. Avui el que us porto es un disc que espero desde juliol d’aquest any 2023.
A la Paula Valls la vaig conèixer al festival Cruïlla, no perquè toqués allà (que ja la podríeu pillar per l’any que ve, aqui quedi a l’aire, organitzad@rs del festival) si no perque resulta que estava cobrint allà per La Vanguardia. Aixi un dia tornant al metro em va dir que tenia cosetes a certa plataforma d’streaming de música i el que em vaig trobar va ser una refotuda maravella. bé, de fet vàries, però sens dubte per a mi la millor va ser “Circles”.
Tremendíssim descubriment musical.
Ara que teniu una mica de context zero periodístic, anem amb la ressenya, que ja avanço que de periodisme clàssic també en tindrà poc. També comentar que faré la ressenya en ordre invers de pujada a youtube, per si hi ha alguna cosa que no acaba de quadrar.
M’agradaria començar buscant-li un gènere al treball. Jo crec que devía estar la Paula a l’estudi amb el seu equip de bons músics planejant com enfocar tot aquest assumpte i li devíen preguntar quants i quins rotllos hauria de tenir, al que ella ben seriosa suposo que respondría només amb un “Sí” ben cotundent.
Doncs la devíen entendre perquè mare meva el mix que tenim aquí senyores i senyors.
Comencem amb les meves analogies musicals disparatades:
El primer tema, “Filomena“, em recorda a parts a Pink Floyd destroyer style al mes pur estil The Wall sumant-li un semi rap, a la vegada que altres parts les podría haver pensat perfectament per un tema qualsevol d’Antònia Font. Com es poden barrejar de forma perfecta? No soc jo qui té aquesta resposta. Entren ganetes de fer un mashup In The Flesh ft. Batiscafo Katiuskas amb la lletra de Filomena.
Per altra part, És Extrany es molt optimista, quasi massa. Estem passant de tallar-nos les venes a fer salts d’alegria. Qualsevol que hagi passat per una depressió pot veure indicis. Potser el que podríem considerar és que Filomena encara és a dins del pou, i aquest tema és el break point que tots hem fet en algun moment per canviar les coses o al, menys intentar-ho. Potser és aquell primer raig de llum que no creiem que hi sigui pero hi és i quan t’hi embadurnes et sents lliure per primer cop en tant de temps i creus que ja estas fora de la misèria pero no has fet més que començar i… bé, ja sabeu com va si ho heu viscut.
PV_01 és un assassinat emocional en tota regla, seguim amb els indicis que porten on porten. Això olora a auto-realització personal de dir aqui estic, encara estic i això es el que sóc, i miro enrere i veig el que era i si pogués m’abraçaría a mi mateixa i AIVA LA HOSTIA, tenim disseny de portada. Tan de bo poder abraçar al meu jo de 2021. Estaria guai.
Després d’un assassinat emocional, què toca? Doncs suposo que tenir esperança. Aquí es on entra Començar de nou. El procés sens dubte es torna efectiu a “No Cal Dir Res“, que és l’estadi en el que un comença a entendre com conviure amb les coses que es tenen al cap. Una especie de balada de entendiment, La treva amb un mateix es fotuda d’aconseguir, sóc dels que creuen que el pitjor enemic d’una persona es un mateix, però quan s’arriba aquí, i un mateix passa a ser un aliat,
“Sincera” és acceptació.
De vegades passa també que hi ha recaigudes, i de vegades son de les increïblement horribles, i de vegades son com “Ya No Queda Nada Para Curar” (s’ha de mencionar que es lúnic tema en castellà de tot el treball). I et foten enlaire i penses: “Joder, ja hi tornem a ser”, al més pur estil del principi del GTA San Andreas, però tot passa, no? Menció especial als tocs electrònics d’aquest tros de pedazo de tema. Rac105 més us val posar-la en bucle, que ja posats a triar un tema que no pareu de repetir que sigui aquest.
Que “El Temps Passi” em recorda tremendament a uns videos de concerts de Jacob Collier en el que juga amb tonalitats robòtiques a la vegada que amb la seva pròpia veu d’una forma molt creepy. En quant al que a mi al menys personalment em diu és que és important no oblidar un cop haver sanat, o estar en meitat del procés. S’ha de tenir sempre present, al cap i a la fi ens moldeja com a persones. Queda marca, però les cicatrius també es poden mostrar amb orgull.
Per acabar, “Què He Callat” em sembla una representació de com jo veia el pou després de sortir-hi, allà a certa distància davant meu, de vegades més a prop. De vegades més lluny. De vegades penjant de la vora, però sempre allà recordant-me que a la que em descuidi tornaré al fons un altre cop, potser per no tornar a sortir. I fa por. Tenir permanentment a un fotut monstre enorme al costat permanentment amenaçant, però aquí és on entra l’heroïsme personal.
Espero haver acertat amb les meves asseveracions.