Pili, no sé que dir. Així que em limitaré a escriure en aquest racó del meu pensament. Potser aquesta escriptura no interessa a gaires persones, no ho faig per elles. Ho faig per mi, que necessito expressar allò que no et vaig poder dir en persona, bé perquè no vam tenir temps o bé perquè com totes les coses, me’n vaig adonar de lo valuosa que eres una vegada notada la teva absència.
L’últim que em vas escriure va ser una invitació per a formar part d’una colla municipal de batucada, et vaig respondre que no, que estava ocupat muntant una ràdio. En part era cert, en part era mentida.
Poques persones tenen la capacitat de reunir cupaires amb convergents en el teu últim adéu, però tu eres estimada per tots, i per molts motius. Potser per les teves ganes de lluita sempre presents, o pels teus infinits somriures que, no importava la situació, mai ens fallaven.
Alçat el puny esquerre en alt, molts et deien adéu amb un: Visca la terra lliure! Jo no el vaig alçar, ni vaig cantar els segadors. No em sentia digne de fer-ho, segurament per totes les assemblees a las que vaig faltar per falta de ganes, o per tots aquells entrepans als que em vas convidar i no et vaig poder tornar.
La mort era un tema que tenies assumit, per això deies sempre allò d’anar de festa per acomiadar-te, allò de somriure i no plorar. Espero haver-te honorat almenys en aquest aspecte.
No vas fer de la vida una lluita, sinó un poema. El teu marit i el teu fill, els teus versos, motius de la teva lluita. Et deien la fada més bonica del bosc i no els hi faltava raó.
Els passadissos de l’institut no seran els mateixos, ni les assemblees, ni els sopars, ni les birres, ni tant sols ‘l’incallable’ grup de la CUP al Whatsapp que ara roman el silenci. I jo somriuré, perquè sé que ets ben present. Ho ets al cor dels que t’estimaven, ets present als ulls del teu fill i a les seves ganes de combatre i viure, actitud innata que sens dubte vaig saber d’ on provenien al conèixer-te.
Jo creia que tenia uns ideals establerts, però no va ser fins a l’últim adéu, quan vas tombar el meu cor a l’esquerra.
Com sempre deies i espero ser digne de repetir:
A lluitar… i a seguir!