Imatges psicodèliques dels seients i del públic de l’Auditori del Fòrum es veuen reflexades al seu sostre poligonal i vidriós que, semblant al mar, allotja aquesta nit a les seves profunditats a un referent del rock progressiu: King Crimson. Un trio de bateries imponents i exòtiques s’alçen a primera línia de foc mentre erràtics tons de cordes i campanes anuncien l’arribada de la cort reial davant un públic madur i expectant. La veu en off que vaticina l’espectacle destaca pels comentaris humorístics com ”deseu aquests aparells petits i maravellosos” referint-se als mòvils, i respecte al descans senyala que aques es situa ”després de la primera part i abans de la segona”. Finalment, una munió de músics assalten l’escenari: tres caballers monten les bateries mentre les primeres notes dissonants del llancer i la seva flauta travessera dónen el tret de sortida a una introducció simfònica i amb molt de caràcter.
L’explosió inicial es veu controlada amb els tocs jazz de ‘Pictures of a City’, on el cantant Jakko Jakszyz (incorporat als carmesis el 2013 per la present gira) narra amb veu trencada la història de desgarrats somnis de ciment. Ràpidament l’espectador arriba a una conclusió: el directe de King Crimson és un diàleg complex i emocionant entre músics on el que importa és el viatge, no el destí. Els tres percussionistes aconsegueixen una perfecta sincronització de les bateries, i cadascun d’ells aporta diferents matissos a l’experiència. El tema tanca amb un increíble solo del saxofonista, Mel Collins, que també domina el clarinet, sense necessitar major secció de vents. KC semblen, durant el concert, obscurs bards d’allargassades ombres que ens obren la porta a la psicodèlia i al seu món. A diferència d’altres velles glòries de l’era daurada del rock, aquesta banda de Londres ve a divertir-se a l’escenari explorant la seva música enlloc d’ancorar-se al passat.
A un cantó de l’escenari, com reclús al seu món, el mític guitarrista i compositor original Robert Fripp rasca amb convicció, de perfil al públic i amb cascos posats, els primers acords a corxeres de ‘Red’, un explosiu tema que demostra de què va aixó del rock progressiu. El saxo i la guitarra es tornen difícils de distingir als moments més caòtics, amb fraseigs draconians que ens atrapen entre les seves urpes duent-nos a les profunditats abissals, on descobrim criatures i paratges propis del millor horror còsmic. El gran nombre d’assistents -l’auditori ple- demostra que la gent està preparada per música més complexa i suggerent. De sobte, Pat Mastelloto i els altres percussionistes es coloquen dues baquetes per mà i començen a atacar furiosament els plats a ritmes ternaris per a ‘The Sailor’s Tale’, que ens prepara els cossos pel hit més conegut: ‘In the Court of the Crimson King’. Fripp, el virtuós geni amb actitut freda i impassible, cambia la guitarra pel més harmònic melotrò mentre el públic entona la melodia del chorus.
King Crimson al finalitzar la seva actuació a Roma, fa unes setmanes. Fotografia: Tony Levin
Rere el descans i un inesperat encontre, les aigües es remouen amb el començament de la segona part; cues i misterioses entitats es deixen veure a la superfície en forma d’invencions rítmiques que extenen el seu eco fins el càlid horitzó. El mític Tony Levin s’arma amb el seu Chapman Stick, un estrany instrument de dotze cordes que es toca fent ‘tapping’. A ‘Level Five’ una escalada tonal psicodèlica, polifònica i repetida ens porta als racons més profunds de l’oceà que és la ment humana, amb tonalitats de metal industrial que mescla sons de maquinària. Molts dels paratges trobats a aquest concert no poden ser descrits amb paraules. A simple vista, King Crimson podria semblar la típica banda per a frikis que ho escolten a Ràdio 3, però la potència i complexitat dels temes són magnífiques i mostren la sensació que existeix un contracte invisible entre el grup i els espectadors, un compromís a donar-ho tot a l’escenari.
Amb una tònica més calmada, ‘Epitaph’ ens acosta al final de l’espectacle amb l’enorme presència del baix, peça imprescindible. Amb el següent tema, ‘Easy Money’, viatgem a un abisme encara més profund; l’aigua desapareix i ens trobem ara en una cova plena de llums daurades i de distraccions que ens allunyen la mirada de la sortida, com a la mateixa vida. A la sortida del túnel, amb l’ajut de les sinuoses notes de la flauta i un olor a fusta, un enorme mussol ens 0bserva abans d’emprendre el vòl. El proper cop que obrim els ulls tenim la perspectiva de l’au mentre sobrevolem un continent ple de llums, distraccions i foc. D’una ploma caiguda de l’animal dibuixem una aurora boreal, una escala multicolor cap a un altre pla de la existència.
Amb encara més compassos retrasats en base al riff retorna la màgica guitarra de Robert Fripp per a la famosa ‘Starless‘. La llum tornasolada s’apaga i el concert es tenyeix d’una sang fosca carmesí durant la jam final i es tanca un espectacle rodó amb ‘21st Century Schyzoid Man’. Els graons que ens duien a les estrelles, però, van caient i tornem a la nostra caòtica realitat. Com podeu veure, King Crimson ha aconseguit fer somiar despert al redactor. Ha estat una experiència sobrenatural que serà difícil d’oblidar i un dels millors concerts de l’any sens cap mena de dubte. All hail the Crimson King.