“Vull fugir d’aquesta ciutat, el fum del plàstic m’ofega. No tinc forces per a oblidar i l’horitzó s’esdevé complicat sense tu al meu costat.” Els primers versos d’”Abismes”, d’Auxili, sona en els auriculars compartits, mentre la finestra del vehicle que ens hospeda mostra senyals de la nostra entrada a la Comunitat Valenciana. El cartell queda enrere. Algú somriu: ens apropem al nostre destí.
La gran ciutat queda enrere: en fugim, fugim de nits a discoteques i sopars elegants, de plàstic i fum. Fugim, cercant unes experiències i sensacions que sabem que, aquests dies, per cap d’any, només podem viure a un poble petit i sense massa res, envoltats de molta música, bona companyia i cervesa, a Tavernes de la Valldigna. Hi arribem. És curiós veure com tot de joves ben equipats van apoderant-se de la zona. Alguns munten la seva tenda de campanya, d’altres circulen pels carrers carregats de bosses del Mercadona, d’altres simplement seuen en cadires en rotllana i deixen que el tems passi sol, ells ja el cremaran a la nit.
Enguany, gran part dels joves que han vingut al festival han optat per venir-hi un dia abans, el vint-i-nou, així que el trenta al matí ja es fa complicat trobar un forat en les zones d’acampada on plantar una tenda. Unes zones d’acampada que, per cert, s’han reduït a dues, mentre que el Festivern 2015-16 en comptava amb tres. Poc a poc, però, els nouvinguts anem trobant el nostre lloc entre la multitud. Empunyem martell i claus, piquem fort i, apa, ara casa nostra és aquí. Suposo que aquesta sensació és una de les més boniques d’acampar: el sentir que casa teva deixa de ser un lloc físic, és un estat d’ànim, és una sensació, quelcom que un du dins.
Suposo que per això acampar és una forma de fugida diferent a les altres. Una acampada implica moltes coses – entre elles, una higiene poc recomanable i un menjar poc elaborat – però, clarament, suposa un trencament de la rutina, en molts sentits de l’expressió: es deixen enrere els horaris, els compromisos, la feina; es deixen enrere calefaccions, llits, trens i metros. Simplement, es passa a viure per un parell de dies gaudint de no necessitar més que una esterilla, un sac i una tenda, una mica de menjar, bona companyia i música, molta música.
[caption id="attachment_4442" align="aligncenter" width="804"]
Festa fins on els ulls poden arribar. Fotografia oficial del Festivern.[/caption]
Els concerts van començar ahir, dia 29, de la mà de músics com Xavi Serrià i Feliu Ventura. Aquests actes, però, cal dir, no es celebraren a la Carpa Festivern, on es celebren tots els altres. La carpa, però, ahir ja vibrava amb la música de grups com Herba Negra o Skatuttipresto. La Marta, que va arribar ahir de Sabadell, ens explica que ahir va ser el tret de sortida del festival, però tothom sap que els dies 30 i 31 són els que fan que el Festivern cremi com ho fa. A Tavernes de la Valldigna el cap d’any s’allarga dues nits, i les nits cremen com enlloc.
Aquesta nit, la del 30, són potents els músics que fan la revolució dins nostre; com una vibració, una sensació, un batec que s’accelera, uns peus que no poden mantenir-se quiets a terra, una boca que ja no sap quedar-se callada. Inèrcia, Animal i Tesa porten la llenya, aplanen el terreny, comencen a posar el públic en situació. Ben mirat, és extrany veure els assistents a un festival només com a públic, i menys quan parlem de festivals com aquest: tan vius. I així és, també, el públic, vivíssim. Per això resulta extrany parlar de públic d’un col·lectiu que no para quiet.
I s’encén la flama: Voltor, Atzembla, Ebri Knight, Buhos, La Raíz. Calen paraules? La carpa tremola, el terra vibra, els altaveus vibren, els músics vibren, nosaltres vibrem. Són moltes les olles – o pogos, si voleu – que es formen. A Ebri Knight augmenten notòriament de diàmetre: uns forats enormes es planten entre els molts caps que es veuen a vista d’ocell dins d’aquestes parets de tela. Són els forats que seran, en qüestió de segons, camp de batalla: cau de cops, salts, crits i revolta. Entrar-hi és entrar a l’essència del Festivern, allà on cadascú és com és, alliberat, amb ganes de rebre i donar, sí, cops. Una forma de protesta? Una forma d’evasió? Cremen. Són pogos de color vermell.
La nit, però, també acull moments de seure vora el foc i parlar del món, de les moltes idees que ens ronden pel cap, d’allò que volem ser, d’allò que volem veure en el món. “Cantamos para levantar la marea a contra corriente, volviendo a juntar África, América, que suene la voz del esclavo; preferimos bailar en la hoguera de los continentes, gritando ‘También tenemos corazón los desafinados’”. Són moments íntims, càlids, d’aquells que fan alçar les mans i tocar el cel, d’aquells que fan a un trobar-se a un mateix i, bé, ser.
La Carpa s’acomiada, el dia 30, amb uns ritmes més relaxats, que tiren més cap al reggae, amb grups com Mellow Mood o Tremenda Jauria. Ara, a les tendes, la nit per a alguns és encara molt jove, i el soroll no sé si cessa en cap moment de la nit (o matí).
Surt el sol i les poques hores de son i les massa cerveses d’ahir a la nit ens pesen notablement quan fem un esforç per incorporar-nos. Obro la cremallera i els badalls i les olleres dibuixats a les cares dels veïns en la zona d’acampada fan evident que no som els únics que ahir van cremar la nit.
Caminant pel terreny ocupat per tendes, cadires i neveretes, la vida va tornar a sorgir. Poc a poc, anem recuperant el color. De fet, sembla que alguns no l’han perdut en cap moment: diversos instruments de vent i percussió mouen els cossos d’uns quants dels nouvinguts. “Birra en mano”, cintures que tornen a fer moviments circulars, peus que tornen a cercar els cels: l’energia insaciable dels que sempre en volen més.
Més enllà dels actes espontanis fruit de l’acampar i la situació, l’organització també ha optat per oferir activitats durant el dia. Entre elles, un correbars i un vermut musical, així com la “Primera Entraeta Festivernera”, la primera festa de Moros i Cristians que ha ofert mai el Festivern.
El temps flueix i les hores passen entre danses i converses, jocs de cartes i acords de guitarra. I, poc a poc, el sol torna a caure i tornem a sentir guspires dins el pit. Xerrem, bevem, riem, juguem. Hem comprat raïm i recollit entrepans. A la carpa, Mafalda porten festa i reggae, i Ítaca Band els responen amb més festa i més música. Reggae, no ho diria; però la tela torna a bategar. Sona aquell so seu tan particular, i els cossos dansen lents, de vegades; i salten vivíssims, altres vegades.
[caption id="attachment_4443" align="aligncenter" width="804"]
Flamarades de passió emergeixen dels concerts. Fotografia oficial del Festivern.[/caption]
Amb el so experimental i deixat anar de New York Ska-Jazz Ensemble i els versos vibrants d’Atupa, arribem a les dotze de la nit. A les tendes, uns quants nois i noies improvisen unes campanades, cridades al vent de forma arítmica, entre riures i sanglots. A la carpa, tot de joves aglutinats han entrat al recinte els seus dotze grams de raïm i escolten la presentació de les campanades que fan Los Chikos del Maíz. Un, dos, tres, quatre, cinc… dotze! I a Tavernes de la Valldigna i a tot arreu els cossos s’estrenyen en abraçades i petons. Ara, només a la Carpa Festivern, el 2017 comença amb el rap i la protesta de Los Chikos de Maíz. Comencem l’any amb un comiat viu i emotiu. Sembla que al Festivern és habitual començar l’any amb un adéu: l’any passat, La Gossa Sorda; enguany, el trio de hip-hop polític.
El comiat, però, no treu l’energia als festiverners, que ens preparem pel ball d’Auxili i el terratrèmol de Talco. Passem de cantar a cridar, de dansar a saltar i pegar-nos entre nosaltres. I és que aquests italians no deixen treva: sense cançons tranquil·les ni gaires paraules, treuen la bèstia que portem dins. Cremem. El Festivern crema.
La nit acaba amb la música enèrgica i divertida de Doctor Prats, i amb un dels djs més destacats del sector, Plan B. I les hores de son tornen a ser poques. Les hores de son es recuperen al tren, bus, cotxe o vehicle qualsevol que ens retorni a casa.
Som a l’autocar que ens porta a Barcelona. Ara no escoltem Auxili amb els auriculars. Ara la gent no xerra i no riu. Ara tothom dorm. La imatge és gairebé humorística: les diverses parelles d’amics que seuen de costat intenten trobar una posició còmoda, en alguns casos, apropant-se al conturcionisme.
Tothom dorm. Miro per la finestra i respiro el silenci, la calma. Tornem a Barcelona. Hi tornem, cansats, esgotats i alliberats, per haver deixat la nostra energia vibrar, les nostres idees sonar, la nostra llum brillar, per haver fet el foc de les guspires que sempre duem dins.