L’Alfred García (19) és un jove cantautor d’El Prat de Llobregat que sota la influència d’un ventall musical amplíssim porta anys posant els ciments de la seva carrera musical amb diversos conjunts, propostes i estils. Aquesta entrevista se situa a la presentació d’InBlack, primera part d’un projecte de tributs al jazz i a la música negra, el passat 2 de gener al Club JazzSí.
A.G: Hola.
P: (riu) Hola. Quina és la inspiració que t’ha emprès a fer un EP de clàssics del jazz, venint d’influències més modernes?
A.G: Bé, podem dir que totes les idees que tinc dins el meu cap, a l’hora de preparar un concert o un disc, són informació que se’m va quedant al subconscient. El fet d’estar estudiant al Taller amb tots aquests grans músics com en Tom Johnson, l’Odette Telleria o en Raül Reverter crec que ha obert en mi una inspiració enrere cap a l’època del vinil, amb influències des de ‘oldies’ com Chet Baker o George Benson fins a autors contemporanis com John Mayer o Ray Charles II -que fa unes coses molt interessants-. Al final, InBlack és una qüestió de subconscient, vaig comptar amb en Pol i amb l’Isaac i en pocs dies vàrem assimilar molta informació.
P: Diries que el procès creatiu d’InBlack ha estat gaire diferent al de projectes anteriors en què has participat?
A.G: És diferent, perquè parteixo de la base d’uns temes que estàn fents, de manera que la meva feina ha estat interpretar-los. És interessant aixó que em preguntes; m’he hagut d’informar sobre la història dels temes. De ‘Georgia’, per exemple, hi ha tres versions i no ens aclarem sobre si estava dedicada a la ciutat de Georgia, o a la seva germana…
P: És que el tema dels estàndards de jazz és una moguda.
A.G: És una moguda. En molts casos ja em crec que es morin i es suicidin als vint anys, perquè a vegades les lletres que ténen són molt fosques. Tornant a la pregunta, el que he hagut de fer ha estat llegir sobre el context històric d’aquestes cançons intentant reviure les sensacions que van tenir els autors.
P: Quin Alfred és l’autèntic: El que fa unes setmanes passejava pels platons de Telecinco buscant sort a La Voz, o el que avui es refugia en aquest espai de descobertes més íntim i personal?
A.G: Cap dels dos. Encara no sé del tot què puc vendre, cap a quina direcció professional decantar-me. L’Alfred dels platons de Telecinco busca buscar-se, trobar. Era un moment de la meva vida en el que jo no sabia què fer, i vaig passar tots els càstings, per la meva sorpresa fins arribar al plató. Alejandro Sanz em va dir que es tractava de treball constant i que la música m’estimava. Jo me’l crec, i ho sé. L’Alfred d’avui és un Alfred que vol arribar a la gent: No sé si el de La Voz va arribar realment a tocar els cors. El que buscava avui era emoció en cada cara que trobava. Crec que, en general, l’Alfred encara no sap on està, però crec que va a bon port.
P: S’està buscant.
A.G: Sí, hi ha molts estils de música, i tota m’agrada. Sóc com un nen de dos anys que vol tocar totes les joguines.
P: Creus en la música com a un espai de diàleg entre ànimes?
A.G: Hi ha un llibre que es diu ‘El Silmarillion’ de Tolkien, que comença així, evocant la grandesa de la música. Tots som música, tots som sers parlants que comuniquem amb la veu, amb el cos o amb la mirada. Crec que tots els discos son freds, però alguns artistes com James Brown o Michael Jackson han aconseguit que estiguem pensant com ballen mentre escoltem el seu disc. Llavors, sí crec en la unió d’expressions i harmonies que construeixen ‘la gran música’.
P: En certa manera, aquesta filosofia potser ve més de la música moderna, no creus? A les orquestres clàssiques, per exemple, vens i toques el que s’ha assajat. La revolució va ser veure grups d’amics que s’ajuntaven al garatge per fundar una banda, creant aquesta màgia.
A.G: Diuen que la primera màgia que va existir era la del vent. A les antigues tribus s’escoltava com vibrava el vent i notaven diferents freqüències -tot i que ells no ho anomenaven així-. Tot ve de la imitació, en realitat. La música moderna, en realitat, ve dels negres, del ‘listen & repeat’.
P: En una nota més global i política: Hem passat un any molt xungo. El nihilisme ens goberna, i els mitjans de comunicació fem una mala feina. Quin paper hauria de jugar la música si volem sortir d’aquesta situació?
A.G: Algunes figures de la música estan posant el seu granet de sorra, per exemple el cas de la versió del Mediterraneo y altres, però no tots estan fent el mateix y de ben segur que tots podriem fer més del que fem. També vaig veure una cançó de Will.i.am dedicada als refugiats, però tot no s’hauria de quedar en una cançó i hauria de tenir més resó. Res a veure amb l’època en què Lionel Richie, Jackson i companyia es van unir per a fer ‘We Are the World’ recollint molts fons per Àfrica o el projecte Playing For Change. Al nostre país, figures com Colau, Carmena o el govern valencià estàn fent una bona feina amb respecte als serveis humanitaris. El que necessita el nostre món ara mateix és amor, i la música és amor i és compartir. Festivals com Esperanzah! o BioRitme mostren compromís amb aquestes temàtiques.
P: Creus que el Nobel a Dylan és merescut?
A.G: Bob Dylan està relacionat amb el món de la literatura perquè les seves influències vénen d’allà. Tot i que el seu llibre ‘Tarantula’ va ser un fracàs, la seva música està plena d’Edgar Allan Poe i d’altres autors. Si el que volien els organitzadors del premi era que s’en parlés, ho han aconseguit.
P: Has decidit dividir aquest treball, InBlack, en tres parts. Ténen significats diferents per a tu cadascuna d’aquestes parts?
A.G: Jo tot ho faig per millorar. He fet aquesta primera part com una prova, un tanteig. Porto molt de temps tocant jazz i molt temps buscant el meu so del jazz. Aquest primer EP acústic reflexa el que he après del que he après amb els mestres que he tingut, però els següents seràn més experimentals, amb un major pressupost i més músics. Buscava la sencillesa, el jazz pur amb influències de tot arreu.
P: D’aquí a on anem?
A.G: Aixó és un projecte passatger. Jo no em vull dedicar al jazz, però sí vull encaminar-me en un projecte musical més comercial. Si vols referències, pensa en el darrer disc de Bruno Mars o el primer que van treure els Red Hot Chilli Peppers. Dins aquesta línia temporal musical, que podem veure culminar a la darrera Super Bowl (on van actuar junts Mars i els Peppers), és on vull encaixar-me i trobar el meu lloc.