Article redactat per Jaume Sendra, Helena Perelló i Quico Gil
Any 2003: Bush, Aznar y Blair decideixen ocupar Iraq en una nova etapa del que ells anomenen la ”Guerra contra el Terror” i l’expansió de la democràcia. Tot i els intents de justificar l’acció (declarada d’il·legal pel mateix Consell de Nacions Unides) mitjançant totes les vies possibles, la ciutadania global és conscient que la invasió només portarà mal i horror. Així, tothom decideix sortir als carrers de les principals capitals del món. A Barcelona i Madrid els organitzadors xifren en més de 3 milions els assistents sota la crida ‘No a la guerra’. I tot, sense Twitter. Els hippies del famós ‘no a la guerra de Vietnam’ se’n sentirien molt, d’orgullosos.
Més d’una dècada després, Barcelona esdevindria novament l’escenari europeu de protestes per reivindicar les conseqüències indirectes d’aquella decisió i la gran inacció de les institucions catalanes, espanyoles i europees vers la ja anomenada ‘crisi de refugiats’. Però aquells que reclamen que tots els refugiats -no només sirians- tinguin lliure accés a Catalunya i Espanya sempre critiquen el títol d’aquesta etapa que ha marcat la nostra era. ”No es tracta d’una crisi de refugiats, sinó d’una crisi de refugi i de solidaritat” matisava el secretari d’Igualtat, Oriol Amorós a la sala Beckett, durant una conferència.
Però després d’una extensa campanya mediàtica, la campanya ‘Casa Nostra, Casa Vostra’, formada per moltes entitats de la societat civil, com ‘Stop Mare Mortum’, aconsegueix omplir una vegada més els carrers de la ciutat comtal.
[gallery ids="4652,4660,4661,4656,4655,4654" orderby="rand"]El motiu imperant de la mobilització és el silenci, avui, la gent surt al carrer per trencar-lo, amb escassos crits i eslògans. Centenars de milers d’ànimes baixen per la Via Laietana en un ambient que no sembla de manifestació, si no més ve de dol. Poques veus s’alcen. No cridem, no protestem: lamentem i plorem el fracàs col·lectiu de la humanitat davant aquests conflictes, reclamant amb resignació. Entre la gent, variada i amb representació de diversos pobles com el palestí o el saharauí, hi ha força gent d’edat madura, però també joves voluntaris i agrupacions d’escoltes que omplen bona part de l’asfalt. També desfilen famílies amb nens i alguns representants de la tercera edat.
D’això es tracta, oi? De ser aquí, junts, intentant trencar els murs invisibles que separen les persones que viuen dins una mateixa ciutat, per demanar que els murs, les fronteres no facin més mal. Caminant, tots iguals, i sense dir: aixecant els braços per mostrar, amb cartells i pancartes, això que volem manifestar.
Però potser no som prous. Fins i tot comptant amb les previsions més optimistes (500 mil manifestants) ens trobem davant només una fracció de la qual generalment es congrega els 11 de setembres a onejar estelades. No són els resultats de 2003. Segurament una bona part dels possibles manifestants s’ha quedat a casa retuitejant amb hashtags el ‘volem acollir’. Malgrat tot, al començament de la marxa es fa practicament impossible avançar com a conseqüència de la gran quantitat de gent acumulada.
[gallery ids="4667,4665,4664,4653,4661,4663" orderby="rand"]No va només de refugiats
Ja és fosc quan la gent arriba a la Barceloneta. El veler Astral, de Proactiva Open Arms, espera a l’aigua, darrere de l’escenari que acapara l’atenció de les càmeres de televisió. A sobre de la plataforma: els organitzadors de la campanya, juntament amb Mònica Terribas i Meera Zaroor, refugiada siriana, així com Dara Ljubojevic, antiga refugiada de la guerra dels Balcans. ”Som aquí davant la indiferència del moment, aquesta crisi és un mirall, ens posa a prova a tots” declara Terribas donant pas als altres ponents.
La manifestació no només va de refugiats que provenen de Síria. També va pels subsaharians que arrisquen la vida a la frontera sud, on s’han violat els drets humans més vegades de les que es podrien comptar. Les polítiques espanyoles a Ceuta i Melilla ja són emprades pels governs d’extrema dreta que estan sorgint a Europa de l’Est i que intenten frenar l’arribada dels refugiats. La concentració també va pels que aquí no tenen papers i, per tant, no poden treballar; va dels Centres d’Internament, forats negres on els drets no existeixen, els crims que es cometen en l’interior dels quals no sol acaparar l’atenció de les càmeres. Va sobre la lliure circulació d’éssers humans. Sobre aquelles fronteres que s’han convertit en murs i atrapen a les ànimes en bucles del més extrem desemparament.
La cosa no acaba aquí
Una agrupació de làpides (de cartró) sobrepassen la sorra de la Barceloneta. Ja no és 18 de febrer, és dia 26. Ha passat una setmana de la gran demostració ciutadana a la capital catalana. A les primeres làpides s’hi pot llegir: Article 3: Tot ésser humà té dret a la vida. A una altra apareix l’article 14: Qui pateix una persecució al seu país té dret a l’asil. També hi ha una làpida amb el nom d’Aylan Kurdi, al costat, una altra amb el nom ‘Tarajal’. La làpida de ‘Idrissa Diallo‘ també hi és present. Al centre del cementiri improvisat, una tomba coberta per la bandera blava de la Unió Europea.
”Aquí hi ha morts enterrats”?, pregunta un nen a la seva mare, mentre miren l’escenari des del passeig marítim. ”No fill, no, aquí no hi ha morts enterrats”, respon la mare, sense saber com explicar el simbolisme de l’escena. És cert que la performance que duu a terme l’organització ‘Stop Mare Mortum’ en reivindicació ‘la mort dels drets humans’ està carregada de simbolismes, de la mateixa manera que no hi ha cap cadàver enterrat a la platja de la Barceloneta. El que sí que és cert -i tal com marca el comptador de la vergonya, a uns 10 metres enrere-, és que al mar on anem a banyar-nos a l’estiu ha sigut el final de 5.000 vides.
Els membres de l’organització, vestits de negre, carreguen el taüt i l’enterren a la sorra de la platja. Els drets humans fonamentals i els valors europeus ara estan sota terra. ”Hem fet un enterrament simbòlic per visualitzar l’autèntic enterrament dels drets humans que han fet els estats”, explica Irene Rivas, de la plataforma Stop Mare Mortum. Irene també reivindica la defensa de les persones immigrants en situació irregular, condemnades a no tenir drets.
La Irene està contenta amb el resultat de la manifestació del 18 de febrer i, tot i no estar segura de la resposta de les institucions, assegura que les mobilitzacions i les pressions de la societat civil no pararan fins a assolir l’objectiu.
Tot i que queda molt camí a recórrer (o a traçar), provablement, l’objectiu que tenia l’organització per avui s’ha complert. Ara, si la performance fos fidel a la realitat, la platja estaria coberta de milers i milers de làpides. Tombes dels cossos que s’han recuperat, però també dels que s’han perdut. Tombes que simbolitzen milers d’esperances ofegades. Tombes que representen als milers de famílies que mai rebran la notícia. Milers de famílies que en el fons del seu cor esperen que aquella filla, aquell germà o aquell pare, hagin arribat segurs a port.
I tot per uns simples murs.
https://www.youtube.com/watch?v=zg0sWsPRihY