És una altra nit d’humitat i fred a Mataró. El meu pare i jo, una vegada hem aparcat, ens dirigim al Clap uns deu minuts abans de que fos l’hora del concert. Una vegada dins, demanem unes begudes, configurem les nostres càmeres, xerrem… La sala estava pintada d’una tènue llum rosa, com de costum, que reflectia els instruments i donava un ambient agradable i tranquil. S’hi va afegint gent poc a poc, parelles, amics i fotògrafs com nosaltres de totes les edats. Quinze minuts després, quan la sala ja estava plena, apareixen dos músics a l’escenari, s’incorpora un tercer, i baix, teclat i bateria es posen a tocar com si res. El baixista, el més veterà de la banda, tocava amb passió, se’l veia gaudir cada nota que tocava. El teclat, el més jove, amb un barret al cap i uns ulls de mirada intensa, demostrava tot el que sabia a cada segon. I el bateria, d’edat intermèdia, bastant passiu i inexpressiu, tot i que tampoc se’l veia gaire bé, tocava en silenci acompanyant els seus companys. Es marquen una virtuosa introducció que dura uns cinc minuts, però de sobte escoltem que s’incorpora el so d’una guitarra, i no vèiem d’on venia l’autor. A l’instant de girar la mirada, trobem a James ballant i tocant entre el públic, com un més de nosaltres, dirigint-se a l’escenari amb tot el ritme al cos, entre crits i xiulets de benvinguda. Les llums de colors s’encenen, com els nostres ulls, encenem les càmeres, gaudim del típic ritme corxera amb punt – semicorxera contínuament. El nostre guitarrista porta un somriure des del primer moment en el que surt, i és contagiós. Tothom qui el mira somriu, nosaltres inclosos, i als que estàvem a primera fila ens queia una mirada de tant en tant de cadascun dels músics, senties com et dedicava aquell moment especialment per a tu.
Després d’uns minuts d’intro amb el cantant i vocalista del grup, li posen fi de forma espectacular i James es disposa a presentar a la banda; explica d’on són, què fan, perquè toquen…Quedem hipnotitzats pels seus gestos, la seva forma de parlar, i estic segura que no molta gent l’entenia parlar anglès, tot i que no importava perquè parlés l’idioma que parlés era fàcil entendre’l. Llavors ens explica una petita història. Ens parla d’un dia que va anar a fer surf, i que es troba a una noia molt maca a recepció, i a partir d’aquí treu com a conclusió Bank of love, un dels seus últims temes. Sensual i molt agradable, canta aquesta cançó com a demostració del que ens esperava a la resta de la nit. Per al següent tema, prepara un context més especial; fa un petit homenatge a B.B.King. Amb melancolia, ens expressa com molts el troben a faltar (ell inclòs), però amb un somriure ens dona el missatge de que no hem de deixar que la seva música,
ni el seu talent s’esvaeixin; i d’aquesta forma comencen a tocar I’ll survive, del guitarrista de qui James parla. Un tema ple d’emocions, fent honor al seu autor i amb un swing molt enganxós. Seguidament, quan acaba amb doble B, per connectar amb el següent tema parla (com no) d’un monstre que viu a la casa blanca; repeteix molts cops “We have a monster in the white House!”, i fa esclatar els riures del públic un altre cop. Ens diu que tots els països tenen els seus problemes, i que aquest n’era el seu, i que per tant havien de lluitar per desfer aquest problema. Sense veure-ho venir, i de forma persuasiva, relaciona aquest tema amb els seus discos, que té a la venta a recepció i que cap al final del concert firmarà i vendrà als seus fans. Que l’ajudem, diu. I el seu humor i la gràcia que té quan ens comenta aquest sobtat canvi de tema resulten convincents. Així doncs, comença un 
tema nombrat com una altra de les frases que no parava de repetir: “Make a change”. A partir d’aquí, entre tema i tema fa acudits on tothom riu (encara que la gran majoria no entenen l’anglès, reien tots per igual) tot ple de gestos i moviments que animaven la nit. Baixa, puja de l’escenari i balla amb el públic. En un dels temes, s’apropa a una nena (diria que la única de la sala) de més o menys deu anys, i li ensenya uns quants acord molt ràpidament, i de la forma més dinàmica i propera toquen junts una part del tema, i tothom fa rotllana. Passen els minuts, l’hora i mitja, on James, en un dels seus solos, avança a la part de devant de l’escenari i improvitza unes simples notes agudes que venien i marxaven en mig segon, de la forma més suau possible, i tothom mirava, admirats pel seu talent i la màgia que estava deixant anar de la forma més simple possible. I, sense necessitat de poders, sabia què es preguntava tothom en aquell instant; com pot ser que tan poques notes, tan poc tocades, casi silencioses, sonin amb tanta harmonia? Va ser senzillament hipnòtic i màgic.
Per acabar la nit, s’acomiada amb el famós Hey Joe, de Jimi Hendrix, i ens deixa un cop més bocabadats. Acabada la funció, marxa de l’escenari i la resta de la banda es marca una outro. Però, el públic xiula, demanen més, i després d’insistir James ens sorprèn en una samarreta de màniga curta color verd caqui, i s’excusa dient que no tenia més roba de recanvi. Toca un tema més i, ara sí, s’acomiada de nosaltres amb el més càlid somriure i el més dolç blues de la nit.