La nit cau sobre els carrers poligonals de Manresa. El cel es tenyeix d’un negre intens, que contrasta amb el vermell del cartell que capitula l’entrada a la Sala Stroika, a la qual ens endinsem, curiosos. L’espai es va omplint de formiguetes alternatives que llueixen samarretes de Zoo, ronyoneres i bambes, preparades per l’ocasió. I, aviat, és el so respirat d’Homes Llúdriga el que omple la sala, com fum.
El públic dansa a càmera lenta, al ritme difuminat de les bases electròniques i els versos que xiuxiueigen els mcs, que escoltem pels altaveus. A mida que la música sona, una noia pinta de negre sobre blanc el retrat d’un animal, un mico, sobre un llenç, mentre nosaltres seguim aquí, “pensant què serà de ‘naltros’ demà mentre estem flotant”. Homes Llúdriga s’acomiaden, però, després de compartir amb el públic cançons dels seus dos EPs; i deixen pas a Zoo, els protagonistes, avui, els causants de les entrades esgotades per aquesta nit.
Stroika es tenyeix de blau, sembla que la nit ha entrat aquí dins. I la pluja es precipita des dels núvols inexistents que hi ha avui dins la sala. Sona la base de “Raval”, primera cançó del nou disc de Zoo, i només cal tancar els ulls per sentir la pluja caure sobre la pell. Els músics van pujant a l’escenari, deixant-se acaronar pels aplaudiments, i començant a acompanyar la base amb els gemecs de la guitarra i els versos de Panxo.
El públic es prepara, conscient que aviat el terra tremolarà, però Zoo opta per un inici progressiu, deixant que la cançó amb més força sigui, com sempre, l’última. Així, les cançons qe segueixen aquesta emotiva obertura són “Ventiladors”, “Impresentables”, “Carrer de l’amargura” i “Imperfeccions”, que ens condueixen cap a un mix de diversos temes del primer disc del grup, presentats a forma de tastet o espurna nostàlgica de nits en què aquestes cançons ho revolucionaven tot.
Així, sona una mica d'”Aquesta Vora”, “Faena” i “Crea”, temes molt potents que fan que el concert passi de la pluja al foc. Sí, foc: la gent salta, la gent canta i crida, els punys s’alcen, i sentim que podem amb tot, que la nostra energia serviria per canviar el món sencer, que podem fer una foguera a partir de la ràbia i l’il·lusió que crema dins nostre.
En el fons, ja ho sabem: els concerts de Zoo són sempre molt més que un recital de cançons, que una escolta de melodies, que una repetició de paraules aleatòries; als concerts de Zoo les idees, la lluita, l’inconformisme i els desitjos bateguen en els cors dels qui canten i senten i viuen les cançons i el moment.
He de dir que prefereixo escoltar Zoo en una plaça o en un festival, sota les estrelles que no brillen en els cels de les ciutats: la nit en el seu estat més pur, sense parets pel mig, permet una major connexió amb el grup i amb les cançons. Però, el que està clar, és que la música és que el foc crema, sigui dins o fora. A més, avui, el concert és molt diferent a tot el que havíem vist de Zoo fins el moment: un nou disc, una nova gira, un nou membre al grup, un Zoo igual de salvatge, però renovat, amb noves idees, nous versos, noves metàfores, noves sonoritats i sensacions.
Ara sí, ha arribat aquell punt en què el grup té material suficient per fer un directe brutal. Recordo els molts concerts de Zoo als quals havia anat abans d’aquest, en què es feia evident que Zoo serien molt, però encara no havien tingut el temps per ser-ho. Ara, les noves cançons i lletres del grup han fet que la banda pugi un esglaó i pugui consolidar un directe molt potent, sense pauses, sense eterns, si bé sentits, discursos, i amb molt per oferir.
Però, bé, tornem a la Sala Storika, on Zoo ofereixen tot això que tenen per oferir. “Correfoc”, “El cap per avall” o “Corbelles” són alguns dels temes més esperats i aclamats, temes que caminen, que avancen, que ens fan sentir molt. Després d’un fals comiat, Zoo tornen a pujar a l’escenari per tocar per nosaltres algunes peces del primer àlbum, com “Vull” o “Estiu” i marxen, ara sí, després d’un parell d’hores plenes de vida i foc, acomiadant-se de la mateixa manera que sempre. El seu remix d’“Esbarzers” fa que els pocs que encara no s’havien ficat a cap olla s’hi llencin de cap. És sorprenent l’adrenalina que sents quan et deixes ser, i cantes i saltes i balles i xoques amb cossos anònims que, com tu, només volen viure moltíssim: cridar, sentir i suar.
[gallery ids="5080,5081,5083,5092,5091,5090,5089,5088,5087,5086,5085,5084"]