En una fosca nit d’hivern, el so del violí d’Ara Malikian, xiuxiuejant els intervals del Rèquiem de Mozart és la nostra lluna. El músic camina lentament per l’escenari, damunt d’aquesta breu esfera de llum blanca. L’acompanyen els quatre altres instruments de la formació clàssica del quintet de corda, i aviat es sumen a la música una guitarra, una bateria i diversos instruments de percussió menys propis dels escenaris europeus.
Quasi sense adonar-nos-en, els udols tristos del quintet han esdevingut una festa en què les notes corren i els músics també. Els músics esgarrapen les cordes, i el que era una passejada nocturna i solitària és ara una batalla de sultans, en què els intèrprets es miren a la cara amb ràbia i energia, es criden, s’agenollen, salten, es dobleguen i tornen a alçar-se. Els cabells rinxolats d’Ara Malikian flueixen bojos en l’aire fins que el músic torna a fermar-se a terra i el públic esclata en aplaudiments .
Com ja ha fet amb la seva música des del primer moment i seguirà fent durant tot el concert, ara, amb el micròfon a la mà, ens explica històries. Ens parla, amb humor, del seu avi, el qual era conegut com “El baillarín” (tot i ser molt seriós) i el qual té certa rellevància en la vida del violinista ja que el violí de Malikian fou heretat d’ell. Sigui com sigui, Ara Mallikian li dedica aquesta següent dansa armènia “por si acaso hubiera bailado en su vida”. La música ens porta a una habitació a la qual entrem travessant unes cortines de color porpra, i on ens trobem amb la bellesa d’una jove estirada. Se’ns descriu un joc de seducció, de mirades i passes, amb alguna carícia. Però aviat tornem a la bogeria i els dits dels músics es mouen tan ràpid pels batedors com els seus peus per l’escenari.
Amb el mateix humor, Malikian torna a agafar el micròfon per parlar-nos del seu violí, “un Ravioli del dieciocho” fet per un tal Alfredo Ravioli que després de fer només tres violins es va retirar “y se fue a Transilvania a cultivar rosas”. I ja ens té rient un altre cop. I som-hi, en honor al senyor Ravioli, “Con mucha nata”, que, amb notes picades i un ritme lent però alegre, es basa en un joc entre els dos violins i acaba, com molts dels temes del músic, en la bogeria, els salts, els crits i les harmonies fosques. Similar, el següent tema: el “Comodín número 8: Broken eggs”, que, Malikian i un amic seu tocaven de joves en un cabaret on la gent els odiava i els tirava cendrers per sobre. A nosaltres, però, la base rock, el joc d’intensitats i el regust oriental de la peça, ens sedueix.
Aplaudiments. Silenci. Fosc. Una tímida llum blava embolica l’arpegi de la guitarra espanyola sobre el que s’afegeix el so del violí, amb la llum càlida que el banya i que ell mateix sembla emetre. En aquesta nit blava que pinten, ara també, el contrabaix i la bateria, Ara Malikian és el groc d’una espelma, la vida, la calor. Per un moment, ens oblidem de tot.
Però no ens hem d’oblidar del rock. Entre bromes i curioses històries de molts colors diferents, Ara Malikian ens explica la història de Paganini i “La Campanella” (i n’interpreta la peça homònima), ens descriu amb la seva música el barri del Líban on va néixer, “Boodchamood”, i ens parla, finalment, de la seva germana, del seu pare i les seves respectives obsessions pel rock i per la música clàssica. I, amb tanta sensibilitat com força, els músics interpreten la seva versió de “Life on Mars” de David Bowie, “Cashmere” de Led Zeppelin i “Miselrou” de Dick Dale.
Amb la mateixa sensibilitat però amb molta més tendresa, Malikian dedica al seu fill de tres anys “El valse de Kairo”, un tema tendre, càlid, juganer, divertit,tot i que amb algunes nostàlgiques modulacions a tonalitats menors. Aquesta peça em fa pensar en París, en croissants de mantega i suc de taronja per esmorzar, en passejades en bicicleta vora el riu, en la il·lusió i innocència dels més petits. I ens porta a un rèquiem, al que Malikian va composar pel seu violí quan “un día se intento suïcidar” i el luthier li va dir que seria difícil ressuscitar-lo. Amb “Requiem para un loco”, el músic acaba corrent com un boig per l’escenari, personificant-se amb l’instrument i tocant per la seva pròpia mort.
Amb la mateixa emoció acaba el concert. Els músics fan un homenatge “a todas las víctimes de genocidios”, a tots aquells que han d’abandonar casa seva a contracor, com van haver de fer l’avi i el pare de Malikian. Ens porten a un desert on les ombres i els ecos dels qui fugen omplen l’enorme auditori i les pròpies parets de cadascú dels qui seiem a les butaques. El famosíssim “Estiu” de Les quatre estacions d’Antonio Vivaldi ens fa respirar fort, asseguts a les cadires, accelera els nostres cors, ens emociona, amb aparença d’última peça del concert per acabar de robar-nos l’alè quan acaba i deixa pas a l’última música de la nit.
El Segon moviment del Concert per piano de Bach BWV 1056, en Fa m, s’apodera de la sala. És un largo, original per piano, amb acompanyament d’orquestra de corda. Però Malikian l’interpreta amb el violí, fent de solista sobre els pizzicattos de violí, viola, violoncel i contrabaix. El músic camina, amb passos llargs, tranquils, i toca amb dolçor una melodia que en realitat és per ser tocada molt és ràpidament. Però ell la fa seva, i així, ens fa seus a tots nosaltres. Ens desfem i, sent aigua, confluïm tots en el riu que és la música.
En el concert original, aquest moviment fa d’interludi i porta directament a un presto, que serveix per tancar el concert amb energia, conclusivament. Els músics que ens han atrapat a nosaltres, però, no toquen aquest tercer moviment, i donen per acabat el concert quan sona l’última versió d’aquest largo, deixant-nos, així, amb una sensació d’inacabament, de suspensió. Ens tornen aigua i se’n van, així, deixant-nos flotant, sense petó de comiat, sense deixar sortir el sol rere la tímida pluja.