Crònica dual de Watching Peeping Tom al Teatre Lliure de Gràcia; cinta més obra.
Tarda de diumenge i estrès pre-Oscars són els causants de què arribi just a temps a la projecció de Peeping Tom (1960), després d’una confusió que em va fer anar corrents del Lliure de Montjuïc al Lliure de Gràcia. Aquesta pressa fa que la primera imatge de la tarda sigui una entrebancada amb la fusta de la sala, que connecta directament butaques d’un escenari sense cap mena d’elevació. S’apaga la llum i s’encén la pel·lícula, que fa reflectir l’aigua que amb les sabates havíem deixat col·lectivament.
I allà, des de primera fila, la meva visió es barreja amb la de la càmera d’un assassí que grava la mort en primera persona. A diferència de tants genis psicòpates impassibles que trobem a la ficció, Mark Lewis (Karlheinz Böhm) és un inadaptat social que només vol fer realitat la seva visió artística i una vida tranquil·la.. Recorda en gran mesura a un personatge molts anys posterior, Kira Yoshikage del manga JoJo’s Bizarre Adventure (1987-). Sota la superfície d’un home que busca no destacar es troben impulsos violents i una enorme tendència al voyeurisme, o escoptofilia. De tota manera, patim cadascun dels seus dubtes i indecisions, ja que ell també voldria ser estimat. Mark Lewis és un dels assassins més humans del cinema.
-Hi ha certa bellesa dins el concepte de fotografiar la mort.- em dic segut al bar del Lliure. Em passo un glop de Cousins pels llavis i miro amunt per trobar-me focus com els que es feien servir a l’estudi de cinema on treballava en Mark: -Quina pel·lícula més avantguardista.-, penso. -Tant visceral, tant teatral, tant… humana.- L’ésser humà és un bany de contradiccions i incongruències com el meu sopar a gràcia: uns fideus japonesos a un restaurant portat per una parella de mexicans. Potser els periodistes ens assemblem una mica a Mark Lewis, fotografiant obsessivament el què veiem, tot i que generalment a través de la paraula.
Torno a la sala acabat el descans amb deu minuts d’antelació i, per la sorpresa de tothom, l’Àlex Gorina i la seva filla postissa ja són parlant sobre la història de Michael Powell, director de PT. L’Alícia (interpretada per Alba Pujol) pren notes atentament mentre el crític de cinema ofereix un monòleg mentre seu sobre una caixa blava d’equip cinematogràfic, com aquella en què Mark amaga el cadàver de la seva companya a la cinta.
Tal com deduïa mentres la veia, Peeping Tom va ser una pel·lícula massa avançada al seu temps, incompresa fins al punt d’arruïnar la carrera a bona part de l’equip involucrat. Michael Powell va atrevir-se a relatar realitats de la societat britànica que en aquell moment ningú assenyalava. Miro el rellotge i em dono compte que la funció ja ha començat de manera totalment natural i espontània. Watching Peeping Tom es troba enfocada com una conversa/assaig on Alícia Gorina es documenta per preparar la pròpia obra. La quarta paret ha rebut massa cops aquesta nit.
Construïnt relat. Imatge d’arxiu de La Seca
Em costa distingir entre parts guionitzades i improvisades. L’Àlex es treu les ulleres per queixar-se del seu recent infant ocular:- Tinc aquest ull ple de sang i espero que això no es converteixi en una escena gore!-. L’obra experimenta constantment amb el punt de vista. Hi ha una càmera que originalment ofereix un contraplà però que després recull l’Alícia, creant ‘’plans serpentina’’ donant voltes a la taula, o forçant zooms dramàtics a la dentadura caòtica o a la papada del seu pare, per ridiculitzar-lo. Així es complementen les perspectives d’ambdós Gorina: el coneixement i carisma de l’Àlex i la creativitat visual de l’Alícia.
Finalment l’escena es torna carmesí, s’abaixa el teló figurat i comencem a parlar amb els protagonistes. Durant tota la funció ens han fet guardar-nos un tros de pa per a què féssim molles que entreguem al final, però jo, que seia a l’escala, en un atac de creativitat i referència a Hansel & Gretel, vaig construir un caminet de molles de pa als diferents graons. Si ets la persona que ho va netejar després, no espero que em perdonis.
Mentre agafo el metro organitzo els meus pensaments i tal és el meu extracte final: ‘’Aquesta obra ha estat una conversa personal que nosaltres, a través del vidre invisible del teatre, hem estat observant com a voyeurs’’. I quina nit d’observació m’espera, amb els Oscars.
Podeu trobar la posterior cobertura televisada dels Oscars a la pàgina del programa En Ocasiones Veo Cine.