Conversa amb el director de Revista 5W a la seva seu del Raval sobre el procès creatiu de la publicació, els seus objectius i el seu futur. Realitzada dilluns 1 de maig amb la colaboració de Daniela Trejos.
Com va sorgir la idea de 5W?
5W neix d’un seguit de periodistes i corresponsals que volíem una forma alternativa de fer crònica, més qualitativa. Hi ha gent que em va dir que no era una idea molt original en el sentit que hi havia molts professionals de la informació internacional al voltant del món, sigui en plantilla als mitjans o freelance, i crec que revista 5W actua com a reflex d’aquest esperit, l’esperit del freelance, dels corresponsals que volen explicar històries. Ara mateix és veritat que la situació econòmica és complicada d’afrontar per a tots, però mantenim la mateixa o més il·lusió que abans. També suposa un projecte generacional, el d’un grup de periodistes que estaven formant un nou paradigma del què significa ser freelance.
També volem trencar aquesta visió eurocèntrica que acostumen a difondre els mitjans, mirant a Àfrica, Àsia, Amèrica Llatina, no centrar-nos només a occident. Som un grup de corresponsals, molts amics, cadascú amb el seu àmbit d’especialització o zona geogràfica, treballant per formar part d’aquest esperit del nou freelance. La idea de base és simple, crònica i fotografia de qualitat, fem una aposta molt forta per aquestes dues coses.
Quant de temps s’ha dedicat a la idea i formació del projecte?
Hi dúiem temps pensant fins al moment en què va sortir el nom, 2013, tot i que ja hi pensàvem abans. La revista va acabar apareixent el 2015, dos anys després, i m’és una mica complicat respondre sobre el temps de preparació. Els primers mesos no s’hi va treballar gaire, encara, i no va ser fins entrat 2014 que vam dedicar diverses hores al dia al projecte.
La revista va néixer de l’èxit d’una campanya de finançament col.lectiu a Verkami.
Ara que ja porteu tres anys de revista, esteu satisfets amb els resultats?
Estem per sobre del que esperàvem, jo sóc optimista per natura, pero està per sobre. Teníem una mica de por inicialment, ja que la secció de crònica i fotografia tot sovint és la que pateix més als diaris, i de les més cares de mantenir. Molta gent em deia que no ho veia clar, i era una aposta arriscada. Desprès d’aquest temps tenim 2.600 subscriptors i una revista que es pot trobar a totes les llibreries i que ven bé. A nivell editorial considerem que ha estat un èxit, amb un format que va a caball entre el llibre i la revista.
Quin és el públic objectiu al què us voleu apropar?
Principalment a la gent a la qual li agrada llegir, que mostri un interès per la crònica i la fotografia així com pels conflictes internacionals. És veritat, en certa manera el mitjà va dedicat a un nínxol d’audiència, però hi ha un públic molt interessat i dedicat; gent del món de la cooperació, humanitari, econòmic, gent jove que vol conèixer diferents parts del món, molts treballadors del món de la informació.
Dedicar-nos a la fotografia també atreu part del públic, ja que els mitjans tradicionals la ignoren amb freqüència. Pel que respecte a l’edat, tenim molta gent jove que ens llegeix, dins d’Espanya principalment en nuclis urbans com Madrid o Barcelona. També hi ha prou audiència a Amèrica Llatina, sent els principals països Mèxic i Argentina.
Veus possible que un dia 5W trenqui aquest nínxol i arribi al públic general?
Possible ho és, però és molt difícil per molts motius. Nosaltres no tenim una gran infraestructura ni som a la televisió, que és per bé o per mal el mitjà que arriba a més gent. No comptem amb la capacitat de difusió dels mitjans de comunicació de masses, que tenen grups d’inversors i tota una infraestructura darrere.
Com definiríeu la vostra estratègia multimèdia?
Per nosaltres ha estat molt important explotar el millor de cada format. Sigui el paper, la fotografia a internet, tot amb un estil més pausat i qualitatiu. La fotografia és fonamental per nosaltres, explica històries i no ha de ser només un acompanyament al text. L’encarregada de tot plegat és l’Anna Surinyach, la nostra editora gràfica. El què ens falta és vídeo, n’hem fet poc. Ara mateix estem proposant cobertures finançades per la gent (sisena W) i allà diferenciem entre reporters i fotògrafs, que es complementen. Busquem també imatges que no facin espectacularització de la guerra o la mort, com denuncia Plàcid Garcia Planas, de qui parlàvem ara, sinó que expliquin històries, que demostrin la humanitat de la gent d’altres racons del món, perquè són persones igual que nosaltres.
Per a cobrir la mancança de cobertures autofinançades, s’ha presentat recentment ‘How’, la sisena W, amb cobertures proposades pels periodistes i finançades pels socis que prèviament les hagin votat.
Quin és el vostre pressupost aproximat anual?
Encara no tenim llestos els comptes finals d’aquest any per fer-los públics als subscriptors. Al principi de la revista teníem un pressupost aproximat de 150.000 euros l’any, que entre 2017 i aquest any ha augmentat a uns 200.000 euros. Això inclou salaris, la revista en paper i
la seva edició i també la sèrie de llibres ‘Voces 5W’ que produïm. El què ens faltava era finançar cobertures, i és per això que ha nascut ‘How’, la sisena W que presentem aquest mes i ha estat un èxit. Estem en números verds, generem beneficis, i el 80% dels nostres ingressos vénen de subscriptores i lectors, tant els socis com els que no estan subscrits però comprén la revista a les llibreries. La resta dels nostres ingressos vénen de publicitat, que en tenim molt poca, projectes i alguna subvenció com la del Ministeri de Cultura. Estem contents però crec que els salaris no són on haurien de ser, a poc a poc ens hi anem acostant.
Hi ha realment a internet un públic dedicat a llegir?
Jo crec que sí, és exactament el mateix que en paper. Però mai podem estar al dia ni llegir tot el que voldríem. De la mateixa manera que tu no tens temps per llegir tots els llibres que has comprat a Sant Jordi, jo no tinc temps, per exemple, per llegir tot el que publica el New Yorker, que hi estic subscrit. És per això que nosaltres produïm menys quantitat de continguts i ens centrem en la qualitat perquè els lectors puguin llegir els llibres bé.
Creus que el finançament col·lectiu és una bona opció perquè els mitjans aconsegueixin una bona independència del poder financer?
El millor mètode de finançament d’un mitjà és no dependre en més del 50% de la publicitat. Si en depens més del 50%, idealment no serà un bon model, i quan arribi una crisi financera com la que vam tenir, el teu model trontollarà i caurà. Les grans empreses paguen per tenir publicitat i els mitjans, per mantenir aquest finançament publicitari, s’han de guanyar l’audiència. Molts faran el que sigui per mantenir-la, fins a nivells fotoperiodístics. Ahir mateix vèiem un anunci d’Audi a plena portada a la majoria dels diaris principals; és el que passa quan perds la independència econòmica. Des d’aquí considerem que hi ha coses que la gent ha de saber, que cal publicar malgrat que no generin clics. Busquem un model de subscriptor-mitjà que es sostingui sobre la base de recuperar la seva confiança.
El New York Times i el New Yorker, per exemple, són dos grans mitjans que han aconseguit que els seus ingressos per subscriptor siguin superiors als de la publicitat. Quan aconsegueixes aquesta independència, a part de donar-te força com a projecte, també generes més confiança dins el mercat, que la gent decideixi invertir en el teu mitjà.
De cara al futur, quins elements de la revista creieu que es podrien millorar?
El principal repte és finançar cobertures. Intentem pagar el millor possible les nostres cròniques, fotografies i cobertures. Els autors fan propostes de cobertura que ara seran votades i finançades públicament. Són persones properes al mitjà, que han publicat amb nosaltres. De l’èxit de recepció i finançament dependrà el futur d’aquestes cobertures, però ho encarem amb optimisme.