La nova pel·lícula de Wes Anderson no trencarà esquemes ni tabús, però demostra que un altre tipus de cinema d’animació per masses és possible
Anar a veure una cinta de Wes Anderson equival a submergir-se a un univers estilístic ple de referències, simetria i escenaris palatins plens de colors càlids. Isle of Dogs (2018) suposa un retorn a l’animació stop motion que va convertir Fantastic Mr. Fox (2009) en un clàssic de culte. Però a diferència d’aquesta, la darrera pel·lícula d’Anderson no busca antropomorfitzar els animals. Els gossos, tot i poder parlar, tenen problemes i comportaments canins. Un element clau a la identitat de la pel·lícula és l’ús del llenguatge. Els gossos parlen en anglés, i els humans en japonés. De fet, el japonés generalment no es subtitula, reforçant la sensació de barrera comunicativa entre espècies que només se supera en moments en què hi ha traductors en directe, o missatges escrits, que no deixen de ser mecanismes per a què els espectadors seguim la trama amb normalitat.
El conflicte que ens presenta la pel·lícula es senzill: la ciutat de Megasaki decideix exiliar tots els seus gossos a una illa d’escombraries degut a un brot de grip canina que pot afectar als humans. La trama utilitza aquesta premissa bàsica per parlar de diversos altres elements, com la depressió postnuclear i bèl·lica japonesa, la integració de la yakuza a la política o el propi paper de les mascotes a la societat. Visualment, les marionetes realitzen moviments molt naturals i es complementen amb altres elements visuals com el paper, la plastilina o el foc, creant un paisatge viu acompanyat per la simetria que caracteritza Anderson. Un alt percentatge dels plans de la pel·lícula són generals, veient els personatges amb certa distància, i una obsessió gairebé malaltissa per a què tot sigui simètric: de les estanteries als magatzems als propis cables d’un telefèric improvisat.
Enfermetat pel detall. Imatge: Fox Searchlight.
Cert és que el grup de cans protagonistes -Chief, King, Boss, Duke, Rex, Nutmeg i Spots- generalment no tenen prou temps per ser caracteritzats correctament, malgrat haver estat doblats per actors de la talla de Bryan Cranston, Edward Norton o Jeff Goldblum. De tota manera, el retrat general de Megasaki i la illa de la brossa queda ben definit, i tal com senyala Moeko Fujii a la seva peça per a The New Yorker, es tracta d’una cinta que captura els japonesos contemporanis tant per la quantitat de Seiyū (dobladors) que acompanyen al cast americà, com per els propis comportaments contemporanis de la població. El guió va ser coescrit per l’actor Kunichi Nomura.
Molta gent acusa el cinema de Wes Anderson de ser ‘estil sobre substància’. I si bé es cert que l’estil visual i narratiu és un dels principals punts d’atracció -i no té res de negatiu-, la pròpia història, els temes tractats i el ritme fan que Isle of Dogs transcendeixi l’estatus de simple entreteniment durant 101 minuts de duració. Tampoc cal tatxar aquest tipus de cinema de ‘hipster’, tal com Miqui Otero escrivia que alguns dels fans d’Anderson el feien semblar a El Periódico. Aquesta és una pel·lícula que tots els públics haurien de poder gaudir sense gaires complicacions, de les famílies que estiguin una mica esgotades de la fórmula Pixar -que Isle of Dogs parodia per moments- com pels cinèfils que gaudeixin el nèctar de les referències a cinema clàssic com el d’Akira Kurosawa.
Un cop apareixen els crèdits i comencen els aplaudiments, realment no hi ha hagut cap gran missatge que t’hagi fet replantejar-te la vida o el cinema, però la realització de què havia vist una història polida al màxim va ser instantània, i de camí a casa donava tots els gossos que trobava pel carrer una mirada trista. Isle of Dogs és com els snacks que prova en Chief al segon acte de la història: ‘’Salat, cruixent… el meu nou menjar preferit!’’.
