Es tractava d’una nit fosca, quasi negre, i amb l’ajuda d’uns carrers sense llums feien tènebre una part de Badalona. El camí fins a la sala Sarau va ser intens, però amb una càlida acollida com a recompensa. Un cop dins, esperem i fem l’”aperitiu” de preparatòria pel que ens esperava aquella velada: un poeta, un pallasso, un crític en potència, un bufó, un músic, però sobretot un fantàstic artista… L’Albert Pla i els seus acompanyants, uns músics apassionats i meravellosos, per fer-nos un espectacle astral i descabellat.
L’espera va ser un pèl llarga. El nostre protagonista feia 40 minuts tard, i el públic, una massa de gent d’edats difuses on m’hi sentia molt agust, ja començava a impacientar-se bastant. Xiulets i crits espontanis ataquen un escenari llest per omplir-se de músics. I, de sobte, apareix una figura animada, fins i tot tímida, vestida amb la seva roba de costum; una espècie de túnica retallada blanca, un cinturonet que embolicava la cintura i unes simpàtiques botes d’aigua. L’Albert comença el concert sol, i amb la intenció de fer servir la guitarra, tot i que després de fer la benvinguda i adonar-se’n de que no rutllava bé, va decidir-se per animar l’ambient amb una cançó a capella que cantaria amb el seu estimat públic. Va ser un començament agradable, i càlid.
Llavors li intercanvien la guitarra per una que sí sonava. Dóna peu a un concert amb acords i joc, i s’afegeixen tres músics més, baix, guitarra espanyola i una altra guitarra elèctrica (i quin so més elèctric tenia!) combinen en perfecte harmonia. Em va encantar com funcionaven les tres guitarres juntes, tot i que més bé era la veu i les paraules de l’Albert amb el so de les altres dues guitarres: l’una donava un joc rumbero però clàssic, i l’altre electritzava la sensació de la música amb pedals extravagants i una forma desfogada de tocar. Tot plegat em va transmetre llibertat i calma, però van tenir moments on la música es va endurir i enfosquir, les guitarres es van tornar punkis i la veu quasi cridava. Tot em va semblar molt pur, tot el que el senyor Pla deia i els músics tocaven sonava com dit per la mateixa persona, amb la mateixa angúnia o alegria.
En un moment donat de l’espectacle, van marxar tots de l’escenari excepte l’home de la guitarra clàssica. Va començar a tocar, la sala va tornar-se seva per complet per uns minuts. Tots els ulls el miren i totes les oïdes l’escolten: només es sent el so de les cordes, que sembla que parlin, sembla que algú canti. Al principi, em vaig sentir molt agraïda de poder escoltar allò. Però a mesura que anava pujant el nivell, el solista s’anava fent notar; cada cop pujava l’adrenalina i sense adonar-nos-en va començar a tocar Entre dos aguas, del nostre Paco de Lucia. I es va enrevessar més, i més… Va durar poc més de deu minuts, i en aquest interval de temps va deixar a tot el públic i a mi més que bocabadats. Va ser impressionant.
Així que seguidament tornen a l’escenari la resta dels músics, i el concert torna al mateix fil. L’Albert s’asseu en un sofà vermell i elegant situat enmig de l’escenari, i comença El lado mas bestia de la vida. El púbic (i jo) s’emociona i cantem tots plegats. Em dedico a observar la cara de la gent: només veig somriures càlids, no hi veig preocupacions, ni problemes… en aquell moment només s’escolta poesia i música.
Va ser una muntanya russa de concert. Sensacions de tota mena, tant de part de l’artista com per part del públic. Però sobretot m’hi vaig sentir molt bé, va ser molt agradable i a més gratificant tant pel cos com pel cap. No vaig pensar mai que un concert podria arribar fins aquí. Gràcies per una nit així, al protagonista de la nit i als seus fantàstics amics músics.
