Seguim de cuarenteneo que te veo. Jo de veritat que us prometo que intento fer inicis d’articles treballats i tal, però es que se m’acaben les idees. Crec que mai en els sis anys que porto escrivint aquí havia publicat tants dies seguits. Estaré fent récord? Van tretze dies, i els que queden. Mira tu, al menys he conegut a gent interessant en la distància. Per cert, la foto de portada està mogudíssima, però es que també està de quarentena i està que es puja per les parets, la pobre. Segur que ho enteneu. M’ha demanat que la deixés sortir a prendre l’aire i no m’hi he pogut negar.
La cosa es que avui fa 5 anys que vaig entrevistar per primer cop a Oques Grasses, una entrevista tremendament fail que es pot trobar a youtube però que no us penso fer accessible. Si voleu, jugueu a ser detectius, però amb mi no compteu, que fa vergonyeta. Així doncs, ja que estem d’aniversari, he decidit que transciruré d’una vegada (i quasi un any tard) la entrevista que els vam fer el Jaume Sendra i jo per Metronome.press l’any passat als Petits Camaleons de Sant Cugat.
Arnau Altimir (AA): Pues res, estem aquí, estem molt contents d’estar als petits camaleons… Una miqueta d’enciam (cantant)… (girant-se cap al periodista) Digues!
Periodista (P): Primera pregunta, van quatre discos, no? Si no estic mal informat.
AA: Correcte
P: Quin és al que li teniu més carinyo?
AA: Tots, per mi tots tenen la seva essència, parlo en propietat meva
Josep Montoro (JM): Propietat privada jaja
AA: En propietat privada meva, jo… és a dir, el primer sí que és molt diferent a l’últim, moltíssim, però clar, era el primer, era… el començament de tot, i té… és molt fresc, i tots tenen el seu… per mi, tots tenen el seu què. Hi ha cançons de cada “discu” que… que… personalment a mi m’agrada molt aquest, o aquell altre… ¿Josep?
JM: Cada un marca un moment de la nostra vida i suposo que ens definíen en aquell temps i ara encara ens acompanyen, com la vida de cadaescú vaja, suposo.
P: Aquest any hi haurà dia de l’Esperit Xai?
Josep Valldeneu (JV): Sí, encara no hem dit ni on, ni com, però serà bastant especial aquest any.
P: El de 2014 va ser la hòstia.
JM: Va ser el que vam tocar a quatre llocs diferents (2016)? O el de Razz? Ah, va ser el primer. Això grava, no?
P: Sí, en teoria si, ha d’estar gravant. Sí, sí que esta gravant. A Fullar Sempre, la part del principi, que és en anglès, quina relació té amb la resta de la cançó?
JM: Ah… bueno… parla del que molaria ser un arbre, no? I… viure així de tranqui, com els que ja porten “un sacu d’anys” aquí, que han vist un pilot de coses i han tingut una mica més temps que nosaltres d’entendre una mica les coses importants de la vida, perquè nosaltres al final estem aquí i a la que comencem a aprendre ja… d’això. (dirigint-se a un altre periodista) Espera, que ell vol fer una entrevista també. Doncs això, és del rollo dels arbres.
P: Fareu més temes funkys com Sta Guai?
JV: Osti els temes, ehhhh és curiós perquè mai pensem “ara en volem fer un de tal” si no que entre les lletres, i de vegades les bases, la idea original t’encamina cap un lloc o cap un altre i lo guai es que estem com molt oberts a l’aviam que passa.
JM: I de vegades sí que tens una idea, i el girem de tot, i comença a ser un tema que era funky passa a ser reggaetón, passa de tot en el procés, però no se sap mai.
P: Quants concerts seguits porteu?
JM: A la vida?
AA: Amb Oques?
P: Aquest any.
AA: Ah, aquest any
JM: Seguits…
AA: 50?
JM: Aquest any en farem 60 o així en total.
AA: Sí…
P: Quants anys porteu girant sense parar? Quant fa que vau fer l’últim “parón”?
JM: L’any passat, vam parar tot l’any
JV: L’únic any que hem parat
AA: L’any passat vam parar, si no no podríem…
P: Com és l’experiència de tocar davant de nens de no més de vuit anys?
JM: Fa molta gràcia perque al principi sembla que els hi suda, però estàn així quiets perque estàn com xupant a tope, estàn com… rollo tot el que està passant els hi ve tot de nou, i… o sigui a nosaltres també ens passaria, quan ens plantem en un lloc en el que tot el que passa no ho hem vist mai, doncs clar et quedes pilladíssim i d’entrada et dona la sensació de que s’estàn avorrint, però al final jo ho entenc com que si s’estan quiets i t’estan mirant vol dir que els hi està agradant. I si estàn corrent per allà jugant, vol dir que no, que s’estan avorrint amb lo que fas.
P: Què és un videoclip “Americatalà“?
JM: És el rotllo aquest americà del somni, de fer-ho tot més exagerat, però sent catalans, no? Al final fem lo que podem, perquè no tenim les portes tan grans ni els cotxes tan grans, ni els carrers tan grans, ni les persones tan grans, però… de vegades ho intentem.
P: Perquè John Brown era un petit indi i ara és una balena?
JM: Això… La gent ens ho demana i és súper senzill. Nosaltres quedàvem amb ell sempre a les tardes quan sortíem d’assajar i de cop un dia vam sortir i vam veure que era una balena, i vam dir “hostia puta, li haurem de fer una cançó, d’això”, i la vam fer i… lo fort és que… que pot estar a ratos fora l’aigua, saps, el tio? Vull dir, s’està allà a fora
AA: És una mica amfibi
JM: Sí, és una mica amfibi també, pot ser que ho acabem canviant al final, la… la…
P: Però és una persona real?
JM: Ahhhhhh
AA: Bueeeeno
JM: Com vulguis, ja ja ja, com tú vulguis, és lo que tu vulguis
P: Ah, vale vale.
JM: És aquest… el que tu creguis, és allò.
P: Ens podeu fer alguna recomanació d’algun grup que us agradi molt?
JM: Quin ens agrada molt? Twenty One Pilots m’agrada a mí bastant.
AA: Jo estic molt amb l’electrònica, però… eh… havíem parlat fa tems de que Stromae era un tío que ens agradava bastant a tots i vam coincidir bastant i és guai quan coincidim, perquè tenim gustos molt diferents i no sé, depèn de l’any en el que ens agafis et direm uns grups o uns altres.
JV: Et dria Love Supreme, son un grup molt guai, molt xul·lo, Love Supreme
P: Aquest no el conec
JV: Doncs cata’l, cata’l. Cateu-lo, tothom qui escolti això, cateu-lo siusplau.
P: Última pregunta: Què se sent al tocar “In The Night” de dia?
AA: (Riu) Bé, ahhh
JV: Era fosc, a la carpa
AA: Sí, era prou fosca, però és un tema que… sempre et transporta a unes emocions molt potents, molt xul·les, molt… no sé, és igual tocar-la a qualsevol hora que sempre et posa bé, aquest tema.
JM: Podria ser l’hora d’esmorzar, que encara estàs amb tota la “festissima” i encara et dura.
JV: Estàs fent caca i de sobte “pam pam pam”
JM: I festíssima, sí.
JV: Una mica això
P: Doncs això es tot – Inserte aquí la despedida –
Aquesta entrevista es va gravar al festival Petits Camaleons, ideat per què els nens petits puguin assistir als seus primers concerts sense l’estress d’haver-se de veure envoltats per adults sorollossos. Propietat de Víctor Gallardo i Metronome.press