Ha arribat el dia en què toca fer la ressenya de Llepolíes, el nou disc de Zoo que, spoiler, escrivint això després d’haver escrit ja tota la resta de la ressenya, puc dir-vos que és un tros de disc de aúpa. Obro ressenya (se sent per darrere a algú que crida “Que això no és twitter, pringat!“). En fi, comencem:
Ei és una intro suau que ens deixa veure el camí que recorrerem amb la resta del disc, molt chill, però dur, i curt, molt curt.
Seguim amb Avant, el segon single del disc, de la qual no vaig fer review perquè al final no em va donar el temps, ja comença a ensenyar-nos els ritmes més cañers que hem pogut escoltar fins ara. És un tema agressiu que tracta el per què de l’abús de poder en una relació per part d’un home, que té tota la pinta de ser nacionalista, pels esments a la bandera i això, cap a una dona, com sol ser encara avui tristament, estant en 2021, per molt que li piqui a una certa gent. Si s’ofenen els machitos testosterònics, per alguna cosa serà. Jo no sé què es pren aquesta gent per a fer aquesta classe de metàfores però puc assegurar-vos que són una meravella. La dona al final té pinta que escapa de la situació que ja d’un bon principi no hauria de donar-se. Musicalment barreja els elements tradicionals de vent que ja hem vist abans en la seva obra però aquesta vegada estan molt més polits, barrejat un un tecno-dubstep sorprenentment atractiu.
Vaig dir que anava a fer la ressenya i ja l’he fet, ara farem un ull a la resta del disc en el seu conjunt.
Les rimes de la major part del treball, tenint en compte que per a res són fàcils i ràpides, es noten treballades, mesurades i ben posades. En, per exemple, Tir al Ninot, podem trobar uns ritmes que sonen perillosament a algunes cançons de l’últim disc de Aspencat.
D’altra banda, Sereno és refotudament chill, és una espècie de cant a la calma, amb un reggae tranquil i subtil a les mans dels teclats, en col·laboració amb SFDK, és un cant a la redempció personal i a comprendre que no sempre tot surt com s’espera o es pretén. És la primera (i única) cançó en castellà del disc. Almenys en les dolentes i en les bones sé amb qui puc comptar.
Seguidament apareix Llepolíes, al costat de Marala i Taktel, que la seva ressenya us deixo en link AQUÍ
Quan vaig fer aquesta primera preview, una de les coses que vaig dir va ser que madurar musicalment no és fàcil però que Zoo ho està fent bé. Vaja que si ho està fent bé, el que portem fins ara és un discazo. Deixa’m Que Caigui és més funky, o almenys a mi, m’ho sembla. És un tema de baixos greus, déu com ha de sonar això amb uns bafles de aúpa. I aquestes flautes travesseres que té per darrere que li dóna tota l’agilitat a la cançó… més que deixar que caigui el que sembla és que es vagi a alçar al vol.
La del Futbol no sorprèn tampoc que sigui un hard reggaetón, que no és que m’agradi massa, la veritat, però parlant d’analogies de futbol és evident que tiraran cap a una cosa més comercial. I encara així, té les seves parts de paradís musical. Oh… l’analogia és una comparació del futbol amb la monarquia espanyola, ara ho entenc tot. Màster jugada on n’hi hagi. El que té seguir amb una monarquia en ple segle XXI és que possiblement a hores d’ara, la família real és més aviat una família de circ. Pringa Juan Carlos, pringa Felip. Segons el meu estimat germà, que està més ficat en el món del futbol, sembla ser que té més gràcia quan s’entén el context sencer.
No sé què dir-vos de Diània, no em mola, és possible que sigui estilísticament la pitjor del disc, al menys pel meu gust, al marge de la tornada, que com sempre i seguint la línia, són meravellosos.
Interludi sona moltíssim al Sunset Stroll que va fer Blundetto a França al costat de General Elektriks, que al seu torn resulta que és un sample del Strawberry Fields Forever dels Beatles, barrejat amb un altre sample del Imagine de John Lennon al costat d’un altre tros de sample tret de Here Comes The Sun, de fet el fons està fet amb el mellotron aquest esmorteït raro. Què collons? Magistral. Sempre que vegeu, o millor dit escolteu una cosa així, ho va fer un mag.
I just seguidament, es barreja amb el principi de La Dels Beatles, quin bé portat, xavals. Tornem a la qualitat màxima musical, Què us heu pres? De debò, jo també vull d’això. Ja em direu qui us ho passa. No acabo d’entendre l’analogia d’aquesta cançó però realment me la sua, al cap i a la fi és una altra meravella dins d’un discazo. Potser és referit al seu art, a la modernitat de la seva música, que potser ja no és atractiva per a boomers, però que fan el que els mola, i per tant, la resta podem callar-nos que continuaran creant com els de la gana. I ho dedueixo de la tornada, perquè realment no tinc ni idea. Ja els preguntarem si els podem entrevistar.
Començava a faltar una mica de techno-ska (que no el de Paco Pil) per a quedar-se tranquils, aquest arriba amb Tobogan, ja trigava. És curiós que al marge del bombo-caixa de fons, realment tampoc seria tan canyera, això sí, sembla que haguem tornat a principis dels 2000. VISCA PONT AERI EL TEU. Espera, que més endavant es posa al Sandstorm de Darude, o més aviat al Better Off Alone d’Alice DJ o aquella que començava amb un munt de penya en uns tambors enormes en el videoclip i de la qual no recordo el nom. Siguem sincers, no m’ACABa de convèncer. Això sí, el final és màgic. I a tot això, clarament és una cançó dirigida a l’ostentació i la falta de diversió “innocent i infantil” que solen obviar els que estan coberts de pasta. O potser és una crítica a un cert dirigent d’un cert partit morat que va dir que faria coses i no ha fet més que llepar-li el cul a cert altre dirigent d’un altre cert partit, aquesta vegada vermell (que de vermell té el que tinc jo de nazi, és a dir, res en absolut) [Holi, Tribunal Constitucional, si llegeixes això que sàpigues que no té perquè estar referit a dirigents polítics d’aquest país, no he especificat res, i ells tampoc. Besis de fresis des de Catalunya].
Arribem a Cançó Pòstuma, que és una espècie de testament prematur de ritme màgic i cors angelicals. Té pinta que és una espècie de declaració d’intencions quant al fet de tenir sempre la pressió damunt en ser músic, a tot el que ha perdut i guanyat mentre es dedicava al seu projecte de banda, una retirada a temps és una victòria, com ja vam veure amb Obrint Pas, La Gossa Sorda i Aspencat en el seu moment. Potser és una espècie de statement desesperat al fet que estan fins als ous de tot el que estar sota les discogràfiques comporta. Aquest tema de tancament és duríssim, duríssim i realista com a pocs.
Serà aquest el final de ZOO POSSE? Almenys abans de marxar-vos regaleu-nos un altre disc com aquest i em quedarà clar que sou dignes hereus dels músics valencians que us van precedir.
Zoo si llegiu això, que sapigueu que la vostra música i art no és que m’agradés massa (a excepció d’algun tema com “Estiu“, “Corbelles” o “El Ball Del Cap Per Avall“, la veu de Panxo és una mica difícil d’empassar, però mirant-ho des de fora dels pocs prejudicis musicals que em queden i que estic esforçant-me per deixar enrere, és possible que sigui una espècie de Bob Dylan, que primer penses com pot ser que aquest tio sigui cantant, però a mesura que més li escoltes, més et mola, com passa amb Dylan. Quin tros de puto disc que us heu marcat germans. Aquest disc és Impressionant. Cinc síl·labes que es queden curtes.
Em pregunteu que quina és la meva cançó preferida del disc? Si m’haig de quedar amb una, em quedo amb Sereno, però si em puc quedar amb dos, Avant es ve també de passeig.
[embedyt] https://www.youtube.com/watch?v=PwBXq6Eg5aM[/embedyt]