I voltes i més voltes. Tornem a començar. Per cinquè cop. El dia del comeback, el meu i el de Adala als escenaris, després de plantejar-nos abandonar durant mesos per la pressió, de forma casual, i de forma més casual encara, els dos tornàvem a ser allà a la Sala Apolo. Una nova sessió de Caníbal, la primera en dos anys i mig, al menys per a mi.
Aquest cop estava acompanyat per una altra fotògrafa que apunta maneres, tot i que aquest va ser el seu primer concert com a premsa. Un dia de primers cops per a tots. Curioses les coses.
Quan vam arribar a primera fila, després de fer el corresponent entrepà vegetal jo sol, ja que ella va preferir no participar en la tradició, Adala ja estava acabant el primer tema “Segle XXII”. Vaig començar a disparar amb la càmara just quan es treia una màscara de la època de la pesta.
Va seguir potentment amb “Urras”. Segon tema i poc li faltava per portar-nos al èxtasi. Potser hauràn passat anys però segueixo sense referir-me a drogues dolentes.
En aquell moment vaig perdre de vista a la meva companya fotògrafa, però com semblava que no estigués gaire intimidada per la situació, la vaig deixar al seu rotllo, sabent que sabria com tornar on estava jo.
Entretant, Adala i la seva banda tocaven “Por“, que van enllaçar amb “La Nostra Sentència“, tema publicat al 2019 quan es van fer públiques les penes de presons i les sentències del procés i dels presos polítics. És una cançó en colaboració amb Little Java, i si destaca per alguna cosa és per incendiària.
La banda que Adala portava aquest cop no era la tradicional The Cold December/The Same Song Band si no que era pràcticament nova. Conservaven al guitarrista, el Mato, i el teclista, l’Otger Ibars, pero al bateria i al baixista no els havia vist mai, a part de la trompetista, que era nova incorporació. King Siva, per part seva, seguia al saxo com a bon germà de l’Adala que és.
La següent cançó, també del nou disc “Klima” va ser “En Nom Teu“. Tot pintava a que es pensava marcar el disc sencer i alguns clàssics de regal, i nosaltres ens ho empassariem agustíssimament. Encara no portàvem ni mig concert i jo ja portava prop de 300 fotos.
No podia faltar tampoc “MIAM SEMB LAB SURD“, que critica al sistema i crearà escola.
Així va seguir a aquest ritme exposant el seu treball fins que va arribar l’hora de “Quantes Pluges“, després de sonar “Vaig Dir-te“, “Saber Tornar” (un dels millors temes del disc) i “Sóc Les Mans“. “Quantes Pluges” va ser el primer clàssic de la nit.
En començar “Aire” va aparèixer una ballarina de dansa contemporània que portava la màscara de la pesta negra que portava l’Adala al principi del concert. Bona performance.
La següent cançó va ser “Nòmada“, segon tema clàssic de la nit i en la que inclús va baixar una bombeta grossa del sostre de la sala per poder fer una millor ambientació.
Torno en mi, la cançó més emotiva, per seguir amb “Todo Cambia“, primera cançó i única de la nit en castellà.
El concert arribava als seus últims temes, “Questió De Temps” i “Arribarà“, el cant al optimisme després de tanta canya foska, aquí estava per fi el blank.
Amb “Ilegal” tocava el principi del final, definitivament parlant. A aquestes alçades ja ni sabia quantes fotos portava fetes i tant la meva companya com jo mateix havíem deixat la càmara i ens havíem perdut a la música.
El meu primer concert de l’any era el meu primer concert a la Sala Apolo en dos anys i mig, era el primer bolo de l’Adala en sala desde ves tu a saber quan i també era el primer concert com a premsa de la meva companya fotògrafa. No podría haver estat més magnífic.
Al final, tots vam acabar envoltats d’amor, en plena lluita, pero com sempre que es pot, sempre en família.
