Avui m’he aixecat amb el portal fosc, tancat amb mil panys entortolligats i reixes d’espines que en nom de la fam abracen la terra i el llamp. Però ara que escric rere l’atenta mirada de la mandíbula d’un babuí que escup ruixats de grafits i el druida senyor de les oques de pam a pam me l’ha fet obrir. He sentit la efemèride eterna que només l’art et pot oferir.
Al principi Barcelona m’ha sacsejat altre cop amb la seva pudor de ciutat morta repoblada per fauna cadavèrica, però on hi ha racons amb petits sospirs i espasmes postmortem. Bella glòria el paral·lel, el sol sempre hi toca, mare creadora de la cultura massificada. Em trobo amb el mag que immortalitza la història, primer toca anar a agafar forces. Al Skatepark entrepà vegetal i directes cap al temple d’apol·lo, que sembla que avui s’ha llevat plorant líquides bateries de drum’n’bass
Embolcallats dins d’una gota de vi d’on del sostre hi pengen aranyes amb les potes rodones. Energia i glòria. Riure i cridòria.
Germandat entre desconeguts i xarxa humana d’impulsos, neurones i hormones.
La gola s’omple, els ulls s’obren. La música és la clau, el silenci la porta.
L’energia lliure i immortal ens sacseja els candaus, aixafa les espines i donem la volta com fent Bumping Jumping expulsant l’estómac per la boca. Aprenem que som gent de carrer, de plaça plena i barri calent. Que encara que ens sembli infinit aquest instant present, vivim perquè morirem. Nosaltres, tendres titelles que amb ritme fem tentines el tro que encén la flama ens trenca els fils i els timpans.
Aprofitant molt bé les dates, l’escenari s’ha convertit en un carnaval on hi ha desfilat tot un panorama que porta els valors del hip-hop tatuats a les entranyes. Em vist passar per davant nostre un alien que proclama la unitat i el no drama acompanyat d’una raresa amb Flow assassí de Namíbia, tres buldogs amb sang als ulls i ràbia a la saliva, uns joves trapelles gelats en catarsis, una oreneta que entonant rub-a-dub ens ha explicat la dificultat del teu niu saber tornar, la santa patrona del hardcore que tot ho ha vingut a rebentar i un grup de trobadors que tenien pintes de amb uns hòbbits haver fet birres.
La festa arriba al seu clímax. La pipa de la pau encén la guerra i els dracs rojos com en dojos obren pogos. L’ombra del dub s’arrapa als ossos que enfront el tòtem li resen al bombo. El vent d’un Monzó a provocat que Gata Cattana ens clavi a la glàndula pineal els seus ulls huracanats
Es trenca la frontera entre el cel i l’arrel del baobab. Hem tingut una bona obertura de portal, gràcies a la gran presentació d’un disc Marcià i la consagració d’una agrupació que amb paraula i música pinten dins el cos la llum. A nivell personal, he trobat a faltar l’aixopluc en boscos de cendra, de brasa i cianur. I vestit amb flashos ens ha destorbat algun mur. Però les paraules i pulmons del Senyor, en Dj gale i la seva electrònica embranzida, la màgia al saxo d’en Siva, en Miki Núñez fet un amb la bateria i els crits d’en Deps en sintonia. Han pujat la nit dalt d’un cim, des d’on mirar la ciutat amb diferents prismes.
És confirma! El rap de la terra és un projectil, parteix la corona, no toca civils. Per això quan no hi ha res més a dir, el nostre cos vibra per dins. Així que fora la cara de por, fora la cara de por, fora la cara de pomes agres!
Text: Karles Krusty
