Dia 12 de Juny, ja fa quasi 24h que he acabat la selectivitat. El meu cervell encara no ha assumit la simple absència d’una matèria a estudiar aquesta mateixa tarda. Les esperançes d’estiu i festa encara semblen llunyanes tot i haver finalitzar el 2n de Batxillerat. Pateixo el que anomeno “La versió estudiantil de l’estrès post traumàtic”. Els nervis de la meva primera entrevista ‘seriosa’ són ara els substituts del nerviosisme viscut els dies previs a la Universitat Autònoma de Barcelona. Pateixo pel temps, per no perdre el tren, pateixo pels fets que s’han de desenvolupar aquesta mateixa tarda. Arribo a Clot Aragó, em trobo amb el em meu cosí, Víctor Gallardo, persona gràcies la qual aquesta tarda entrevistem als membres del grup valencià Aspencat. Ell comparteix amb mi la preocupació de no arribar a temps. L’entrevista és a les 4:30 de la tarda, i ja és i quart, encara som al metro i hem de fer transbord. Correm pels carrers de Barcelona, preguntem als vianants, la destinació: El Centre Cultural del Born, tomba i record d’antigues esperançes. Finalment hi arribem, els membres de seguretat ens informen de la situació: el grup encara no ha arribat. El meu cosí, organitzador de la trobada, reflexiona… Anem a prendre una canya. La idea inicial de la cervesa freda es descontrola, evoluciona a una forma solida de patates braves i ‘nachos’, perdem el control i la salsa brava es fusiona amb el Ketchup formant una massa solida vermellosa que no dura ni 5 minuts. Sens dubte, som uns anti-sistema. Ja passen uns minuts de les 5, tornem a entrar a l’edifici on romanen les runes d’una Barcelona destruïda, la ciutat és observada per turistes amb cares desinteressades. Ens endinsem al auditori, un dels membres de la banda (que ja ha arribat) ens diu que en 5 minuts els cantants ens buscaran. Seiem a les butaques, preparem els estris. Mentre parlem, ell nota el meu nerviosisme, sóc massa fan del grup per a realitzar una entrevista objectiva, però s’ha de fer. L’ Ivan Gosp (cantant) camina per davant nostre. Nosaltres romanem asseguts, sota l’aparença tranquil·la em sento com una col·legiala de 15 anys a punt de conèixer qualsevol ídol famós banyat en diners. Tot seguit apareixen els cantants, en Kiko Tur i l’Ivan, ens presentem i parlem sobre la ubicació de l’entrevista. Els responsables del Centre Cultural ens donen plena llibertat, mentre no molestem als curiosos. Els quatre patrullem el Born rumiant la posició perfecta. Mentre en Víctor analitza les cantonades i les hipotètiques perspectives, jo parlo amb en Kiko sobre les experiències de la selectivitat, l’Ivan fuma a fora de l’edifici mentre aguanta la calor. Finalment trobem una cantonada tranquil.la, amb bones vistes i una temperatura agradable. Informo que per la curta durada de l’entrevista no faran falta cadires. Els cantants es situen a la barana, en Víctor prepara la càmera… a rodar! Els dos cantants es presenten, i reben la meva primera pregunta: El per què del nom del grup. En Kiko explica que es tracta d’un plat culinari típic de Marina Alta, València. Aspencat és l’equivalent de l’escalivada a Catalunya. Ens detalla que fa un paral·lelisme amb la barreja d’estils del grup. Una gran barreja d’estils que condiciona una àmplia gamma d’influències com la música d’arrel jamaicana, passant pel Reggae europeu. Uns estils fermament lligats a música combativa i un missatge lligat a les lletres de les cançons. Als dos minuts de l’entrevista, els grans megàfons del centre anuncien alguna cosa que, sincerament, desconec. Ho fa en català i en castellà, i el volum exageradament augmentat interromp als entrevistats que riuen, fent broma sobre si la dona del megàfon parlarà també en anglès, francès i alemany. Tot seguit, l’entrevista continua. En Kiko detalla que el grup procura explorar constantment nous estils, i això condiciona el fet de no tenir un missatge en concret. L’Ivan exposa la gran magnitud del grup i per tant, de prioritats musicals. D’aquesta manera es duu a terme una amalgama d’estils. Pregunto quina cançó els va fer famosos, àmpliament coneguts pels territoris catalans. Em responen que més que una cançó, va ser un disc, Naixen Primaveres. Tal disc segons l’Ivan - va començar a despuntar- i senyala la importància d’Essència per acabar de consolidar l’empenta del grup. En Kiko emfatitza, que Aspencat no és un grup d’una sola cançó, reconeixent, això sí, la presència de cançons-himnes per a la gent com Quan Caminàvem, Naixen Primaveres, Serem un Cicló, Antimatèria… Al sentir la pregunta dels seus pensaments previs a cada concert, els dos cantants somriuen simultàniament. La resposta fàcil la dóna a conèixer l’Ivan: -Donar el màxim espectacle i el màxim de nosaltres, fer-ho lo millor possible-. -I donar guerra, donar guerra i que la gent s’ho passi bé-Emfatitza en Kiko, moments abans que l’Ivan doni importància a deixar reflexada tot l’esforç del grup a l’escenari. La pregunta esperada (què ens teniu preparat pel pròxim disc?) provoca de nou el riure dels cantants i un ‘Dale’ d’en Kiko cap a l’Ivan, que explica que continuen en la mateixa línia d’experimentació. El cantant detalla que continuen en la línia d’essència però experimentant novetats. -Aspencat intenta fer-se una mica més dur, més rebel- exposa el valencià. En Kiko comunica que trobarem una part més dedicada a la electrònica i una part més orgànica, de reggae i amb presència de nous estils. -Com que traiem un disc cada dos anys, escoltem molta música i allò que ens ha influenciat intentem que quedi plasmat en el disc- ens diu en Kiko. Com a resposta de la possible col·laboració amb altres grups i/o cantants, ens responen que ja es veurà, però que tot i estar molt a l’aire, la idea és de fer col·laboracions amb altres grups. La pregunta final adreçada als cantants valencians tracta sobre com es senten al trobar-se a una posició de donar empenta al jovent català en un moment històric. -Per a nosaltres és un orgull posar-li música a un moment històric com aquest- donant importància a moltes altres bandes properes al moviment. -La banda sonora d’aquest dia a dia que tindrà un abans i un després- L’entrevista s’acaba, ens acomiadem i demanem un parell de discos firmats que ens entregaran encantats. [embed]https://www.youtube.com/watch?v=jOZkIOhd-hE[/embed] En Víctor i jo caminem mirant els edificis de pedra, esperant les hores. Parlem sobre l’esperit de lluita que un dia va bullir per aquells mateixos carrers, parlem dels errors del món, com solucionar-los, de sacrificis passats i futurs, parlem de somnis. De fons, les probes de só d’un concert, que sens dubte no ens deixarà indiferents. Tornem a casa, i jo reflexiono: No hi ha una manera millor de començar l’estiu. Ah, per cert, estúpid Flanders. Jaume Sendra
articulos