Sota la capa supèrflua de l’entreteniment i la seva relació a vegades dubtosa amb el poder, la feina del periodista és dura i exigent. Hem de dur l’antena connectada a tot arreu, ja que no sabem quan pot aparèixer una gran història. Tanmateix, no hem d’oblidar que recau en nosaltres una gran responsabilitat, i que hem de construir històries sempre des de la realitat. Aquest punt és el que sembla que va oblidar Stephen Glass, protagonista de Shattered Glass (2003), pel·lícula basada en una història real.
Glass era un jove i brillant periodista a la prestigiosa revista The New Republic. La seva escriptura dinàmica i divertida i les seves increïbles històries el van catapultar ràpidament al capdamunt del negoci. Als primers compassos del film ens trobem a gust amb el personatge, confiem en ell. Però les aparences enganyen. Un dia, Glass publica la seva millor peça: Hacker Heaven. Però tot sembla massa estrany, i un periodista de Forbes Digital ràpidament descobreix que la empresa a la que Glass citava com a font, Jukt Micronics, semblava no existir. El nou director de TNR comença a sospitar de Glass, i el fa passar per diferents proves de fact-checking; tot sembla estar en ordre.
La pel·lícula intercala escenes de la feina diària de Glass amb altres en què està exposant factors importants del periodisme a una facultat (en un hipotètic futur). Però la bola de neu continua creixent i en pocs dies es converteix en un allau. Finalment, Glass acaba confessant que va falsejar parts de Hacker Heaven: telèfons falsos, correus electrònics fraudulents… Rere una investigació es troba que més de vint articles de Glass eren mentides, ficcions inventades per una ment jove que no era conscient del pes de les seves accions. Com ens ha passat a tots alguna vegada, la pressió d’haver mentit atrapa a Glass.
La força de la cinta prové de la tensió emocional. Hayden Christensen ofereix una actuació fantàstica, demostrant que pot fer una gran feina si George Lucas no el fa parlar sobre sorra. El seu personatge és creïble, i fins al darrer moment no ets capaç de predir si està dient la veritat o no. El nou director de The New Republic, Chuck Lane, ens mostra l’altre cara de la moneda i la pressió a la que estan sotmesos els responsables de grans publicacions. El guió és potent, i malgrat de no comptar amb una cinematografia digna de menció, el cert és que el muntatge té alguns moments de brillantor.
Tot això va succeir realment l’any 1998, i cinc anys després Glass va publicar la seva novel·la El fabulador, en el què explicava la seva història. Era Glass una bona persona? Simplement era un nano confós? Aquestes respostes queden a la interpretació de cadascú. Al meu cas particular, m’ha agradat explicat històries d’ençà que tinc consciència, però tinc clar que l’exemple de Shattered Glass em servirà per valorar quins dels meus escrits son vàlids per a un diari, i quins per a una obra ficcional. Visió recomanada.
articulos